Peregrí

Si ara, que han passat una colla de mesos, em preguntessin quina ha estat la meva conclusió final del peregrinatge, diria que no puc respondre amb la suficient concreció i amb cap mot que pugui resumir tota la vivència personal i col·lectiva per Terra Santa.

De fet, si se’m demana que respongui sintèticament quina ha estat la meva impressió del peregrinatge, què n’he tret i quina ha estat la meva experiència, em costaria molt contestar i de ben segur m’enganyaria i us entabanaria amb falsos compliments.

El peregrinatge a Terra Santa no és més que una mena de sumari d’un altre peregrinatge més important, que comencem només néixer i acabem quan morim. Un peregrinatge de veritat, que estén en el temps aquest altre que hem rememorat a Terra Santa, en record de la vida, passió i resurrecció de Jesús de Natzaret.

El nostre pas per l’existència terrenal també ens converteix en peregrins i de la mateixa manera que Crist, vivim, patim, plorem i riem, en companyia dels nostres o en la més amarga solitud.
El camí del peregrinatge real el composa la nostra vida, amb tots els seus actes, moments i instants.

El peregrí per la vida lluita, mentre traça el seu pas per aquest corriol, pateix i esdevé una imatge del Déu fet home, el pastor i guia de la humanitat, el germà sacrificat per tots nosaltres i per la nostra salvació.

Una acció de proïsme, allunyada de cercar la particularitat individual, que ens ha de servir com a exemple a imitar, ja no només per cercar la nostra salvació, sinó la dels altres. Salvant el que ens envolta, esdevenim honorables i humils. Gent dedicada i plena d'un envalentit amor humà, sense restriccions i egoisme.

Ell estimava els homes, per això morí, per salvar-nos. Qui més pot demostrar tanta estima?

Aquest és el veritable peregrinatge, la pròpia vida, que en el viatge a Terra Santa hem rememorat amb la visita de llocs propers en la recordança, tots uns referents en el nostre camí.

El peregrinatge no ha acabat quan hem tornat a casa, continua endavant.