dimecres, 31 de desembre del 2008

Dietari d'un peregrí a Terra Santa

Índex dels diferents capítols d'aquest modest dietari d'un peregrí occidental del segle XXI a Terra Santa:

  1. 15 de setembre del 2008.
  2. 16 de setembre del 2008.
  3. 17 de setembre del 2008.
  4. 18 de setembre del 2008.
  5. 19 de setembre del 2008.
  6. 20 de setembre del 2008.
  7. 21 i 22 de setembre del 2008.
  8. Peregrí.


Peregrí



Si ara, que han passat una colla de mesos, em preguntessin quina ha estat la meva conclusió final del peregrinatge, diria que no puc respondre amb la suficient concreció i amb cap mot que pugui resumir tota la vivència personal i col·lectiva per Terra Santa.

De fet, si se’m demana que respongui sintèticament quina ha estat la meva impressió del peregrinatge, què n’he tret i quina ha estat la meva experiència, em costaria molt contestar i de ben segur m’enganyaria i us entabanaria amb falsos compliments.

El peregrinatge a Terra Santa no és més que una mena de sumari d’un altre peregrinatge més important, que comencem només néixer i acabem quan morim. Un peregrinatge de veritat, que estén en el temps aquest altre que hem rememorat a Terra Santa, en record de la vida, passió i resurrecció de Jesús de Natzaret.

El nostre pas per l’existència terrenal també ens converteix en peregrins i de la mateixa manera que Crist, vivim, patim, plorem i riem, en companyia dels nostres o en la més amarga solitud.
El camí del peregrinatge real el composa la nostra vida, amb tots els seus actes, moments i instants.

El peregrí per la vida lluita, mentre traça el seu pas per aquest corriol, pateix i esdevé una imatge del Déu fet home, el pastor i guia de la humanitat, el germà sacrificat per tots nosaltres i per la nostra salvació.

Una acció de proïsme, allunyada de cercar la particularitat individual, que ens ha de servir com a exemple a imitar, ja no només per cercar la nostra salvació, sinó la dels altres. Salvant el que ens envolta, esdevenim honorables i humils. Gent dedicada i plena d'un envalentit amor humà, sense restriccions i egoisme.

Ell estimava els homes, per això morí, per salvar-nos. Qui més pot demostrar tanta estima?

Aquest és el veritable peregrinatge, la pròpia vida, que en el viatge a Terra Santa hem rememorat amb la visita de llocs propers en la recordança, tots uns referents en el nostre camí.

El peregrinatge no ha acabat quan hem tornat a casa, continua endavant.

divendres, 31 d’octubre del 2008

21 i 22 de setembre del 2008

Hem començat aquesta doble jornada a punta de dia, quan el sol encara no mostrava les seves aspes a l’orient encara més llunyà, molt més enllà del nostre Jerusalem, situat en ple desert de Judea, o potser més enllà del Jordà i del Mar Mort, endinsant-se cap a la seca Aràbia, cap a la Babilònia enutjosa, cap al bressol d’Abraham.


El motiu de la matinada no ha estat cap altre que el Viacrucis que commemora la passió i mort de Jesucrist, passant pels llocs per on succeí el seu suplici fins a la mort a la creu.

La ciutat de Jerusalem en temps del messies no estava situada ben exactament en el mateix emplaçament que l’actual, per aquesta raó, el Viacrucis transcorre per un veïnat de la ciutat vella que en l’antiguitat formava part dels afores. De la mateixa manera que bona part de la ciutat antiga, roman avui enterrada fora dels límits de la muralla dels turcs, la que veiem avui.

La benaurada fresca, una vetusta creu i un fotògraf professional han estat els nostres acompanyants en aquesta ruta de pregària i recolliment, allunyada de les nostres vistoses processons i de les concentracions multitudinàries de la penitència de l’Europa Occidental.

Els precs de mossèn Sàrries ha trencat el silenci d’una ciutat encara endormiscada, amb el repte de la mirada desafiant i veu sorneguera dels pocs vianants que per aquella zona passaven. El to burleta de les seves expressions, amb el xiuxiueig en llengua àrab, qui sap el que els seus llavis han modulat. Una amenaça? L’adveniment d’una guerra santa? Possiblement també eren cristians... Repeteixo: qui sap.

La creu ha estat arrossegada per la gran majoria de peregrins assistents a l’acte. En número de dos, hem anat agafant la lleugera i imitada creu negra, un pel cap i l’altre per la cua.

Hi ha hagut una gran demanda de portadors, tot i el trajecte, que s’anaven tornant en cada estació. Ara toca a un parell, ara a un altre. Tots tenien una promesa a fer, o qui sap. El que interessa és rememorar. S’ha donat la casualitat que un membre de l’expedició ha portat la creu en quatre vegades diferents, motiu que ha indignat a una de les peregrines, que un cop s’ha acabat el Viacrucis, ha plorat compungida i de ràbia perquè no ha pogut dur en cap moment la creu, ni pel cap, ni pel peu.

No puc pas negar el meu agraïment quan el Benigno, el membre més veterà del grup, amb prop de noranta anys sota l’esquena, m’ha demanat si podia portar la creu en nom seu. Sincerament, m’ha honorat molt la seva petició, atès que no pensava dur el crucifix; de fet, mai he participat en una processó ni en un Via Crucis. Sempre hi ha un primer cop.

Després de portar la creu he continuat el recorregut al costat del Benigno, persona amb la qual hem conservat molt durant tot el viatge per Terra Santa. El Benigno és un “montañés”, un càntabre de tota la vida: fort, senzill i humil. Una persona de bon xerrar, de conversa fàcil i una dicció radiofònica amb la qual frueixes tot escoltant les certeses que diu. Ell i un altre peregrí, el senyor Pirot, conformen un duet interessant, bastit per una forta espiritualitat i fe. Dos homes dels quals hem après molt tots els presents, entossudits en les fotografies, els records i emparats per la nostra malaltissa xerrameca.

Entrant en un dels carrerons, en Benigno, que estava al meu costat, ha relliscat, i ha caigut de patac damunt d’unes bosses d’escombreries. No ha fet falta que ningú l’alcés, s’ha aixecat pràcticament sol. Ha estat com una de les caigudes de Crist, he pensat, i en poca estona, he vist que ell ho comentava a una de les companyes que ens acompanyava.

Les darreres estacions no les hem pogut fer en els llocs que l’església catòlica té assignats dins del temple del Sant Sepulcre. El motiu no ha estat cap altre que la celebració d’un ofici. Davant d’aquest imprevist, els mossens han optat per concentrar-les totes en un mateix punt de l’interior del temple, el suficientment allunyat de les zones més concorregudes.

Un cop acabat el Viacrucis, hem volgut tornar a visitar, amb molta més tranquil·litat que ahir, el Sant Sepulcre, el lloc més sant del cristianisme. Avui no hem trigat tant com l’altre dia, bé, hem tardat una bona estona: un parell d’hores?

Tot i l’espera, just entrar, a l’emplaçament de la tomba sagrada, un religiós ortodox ha començat ha cridar i a empènyer els presents, com si tingués pressa i li féssim nosa. Entre els que han estat empunyats pel colèric personatge, digne de sortir en un dels quadres més clarobscurs de Goya, s’hi comptava el Benigno. L’home ens tractava com si fóssim bestiar en un escorxador. Davant d’aquesta miserable i deplorable escena, i descuidant la sacralitat del lloc, he recomanat a aquest senyor que callés i que es calmés, però de res ha servit, encara s’ha enfollit més. Jo, davant d’aquesta visió d’un fugitiu de qualsevol frenopàtic, no m’he callat i li he plantat cara, però de res ha servit, encara ha bramat més. Al final he decidit callar, girar-li l’esquena i deixar que continués amb els seus udols forassenyats.

Quan hem sortit del temple, ens hem adonat dels motius de la cridòria del salvatge, en un carreronet hem presenciat la sortida del patriarca greco-ortodox del seu palau en direcció cap al Sant Sepulcre. Una visió d’altres temps, digna d’un llibre de fotografies antigues: un seguici encapçalats per dos macers, cadascú dels quals anava al davant d’una filera de religiosos ensotanats i barbuts, amb cara de pocs amics. Cap al final de la corrua, en un lloc central, el patriarca de Jerusalem dels greco-ortodoxos. Una imatge imponent, amb autoritat, que glaça amb la mirada, de mal oblidar. Mentre la comitiva caminava parsimoniosament, els macers han deixat anar les maces contra el terra, ensorollint el veïnat amb un cop sec, que s’ha anat repetint periòdicament fins que els hem perdut.

Després hem tornat a la seu del Patriarcat Llatí, a l’hotel, per esmorzar i agafar forces pel que ha estat un llarg i apassionant dia.

La primera etapa del peregrinatge d’avui ha transcorregut per Betània, actualment situada dins de la Cisjordània ocupada pels israelians. Els carrers denoten el menyspreu de la guerra cap a la pau, el caos sembla regnar en tots els racons, els sots a la carretera, els cotxes deixats i abandonats, el color esgrogueït el paisatge del desert de Judea que ja es palpa, presidit pel blau engrescador de la volta celestial.

Tot i que el destí de la nostra incursió a aquesta ciutat palestina ha estat la visita de la tomba de Llàtzer, m’he permès el luxe d’escriure, mentre l’hem vorejat i travessat amb l’autocar, unes ratlles dedicades a aquesta urbs, per una banda tan caòtica i per l’altra tan digna:
Sos carrers bruts, empolsimats, deixats i embrossats, així com daurats per un sol potent que rosteix les cases i daura l’herba.

La gent senzilla de Betània camina per aquests carrers, que com les voreres farcides d’estris i trastos, no condueixen enlloc, simplement resisteixen el pas de la humanitat dels seus habitants, fills de déu, humils, senzills i detentors de la veritat.

L’horror del lleó d’Israel encercla el seu horitzó, però saben que la llum de déu els il·lumina.
La tomba de Llàtzer, és avui l’esperança del poble Palestí, la seva resurrecció és la seva llibertat.

- Llàtzer, aixeca’t!!!!

- Betània, viu!!!

La tomba del ressuscitat es troba enmig d’un carrer enrampat, que amb prous feines els cotxes hi poden pujar sinó és a base d’una forta accelerada per part dels soferts xofers.
A una banda del carrer, com si d’una casa més es tractés, es troba la tomba, que no deixa de ser una verdadera i fonda cova, que s’aprofundeix en la roca, cap a dins de la terra, excavant la penya, semblant apropar-se als inferns a través d’unes relliscosos esglaons petits i humits.
Hi hem hagut de baixar en grups, atès que tots no hi cabíem. Quan ha arribat el meu torn m’he imaginat la feinada que deurien tenir per baixar el pobre Llàtzer difunt. Una tasca que el Salvador convertí en una inutilitat al ressuscitar al difunt. Se suposa que la tomba abrigà més difunts i qui sap, si també el pobre Llàtzer, que hagué de passar dues vegades per la mort. Qui diu què no hi retorn? I l’esperança en la resurrecció?
Un cop hem deixat Betània, el bus ha començat a baixar per una autopista cap a la Mar Morta. Abans d’arribar-hi hem hagut de descendir, i millor dit, per sota el nivell del mar Mediterrani, travessant el Desert de Judea, torrat i assecat de vida.
La ruta endoblada rellisca per un cert pendent cap al Mar Mort, serpentejant enrampada l’esgrogueït desert de Judea, que competeix amb per dominar l’horitzó amb el cel blau, orfe de núvols.
Enmig de la sequera i del no res, encara hem pogut veure alguns matollars i algun arbre solitari i assecat, amb unes arrels, que clavades ben endins la terra, deuen cercar aigua.
Prop de la carretera, hem pogut veure un, dos, tres, quatre i molts campaments de barraques fetes amb llaunes, planxes de ferro i altres material en desús, com els famosos veïnats de la Barcelona industrial que amuntegaven gent en la perifèria urbana fins que l’alcalde Maragall els esborrà.
El mossèn ens ha explicat que els seus habitants són els famosos beduins, els mateixos que m’imaginava a llom d’un camell i vivint en boniques i bucòliques tendes. De bucòlic res, ni la canalla que s’ha atansat descalça cap a l’autocar, just quan ens hem aturat, per tirar quatre fotos al campament.
La imatge ha estat dantesca, ja no pels petits, ells estan acostumats a viure a la sorra i a pidolar, sinó per nosaltres, que els hem tractat com si fossin micos d’un zoològic, tirant-los caramels i monedes, en comptes de cacauets.

Una mica més lluny del grupet de canalla, que estava format per tres nens i una nena, ha aparegut un infant que amb prou feines caminava. M’ha sobtat la vivacitat de les seves passes petites, amb els seus peus nus, i els seus cabells castanys que semblaven enlluernar un ulls ben clars i verds.

Aviat hem arribat al nivell de la Mar Morta, però abans d’arribar al complex turístic preparat pels banys salats, ens hem aturat sota mateix de les coves de Qum-ram, les dels Essenis i dels pergamins. Amb el Benigno hem aprofitat el moment per immortalitzar aquest moment, els dos davant dels forats de les coves.

Després de tornar a pujar al bus, ens hem dirigit cap el complex turístic, bo i passant primer per una abandonada i derruïda caserna de l’exèrcit jordà, el qual deixà aquests llocs a corre-cuita durant la Guerra dels Sis Dies, quan els israelians, davant de l’amenaça àrab, emprengueren una de les operacions bèl·liques més sonades de la història recent.

El complex turístic m’ha semblat una barreja de balneari de la costa i un intent d’imitació de platja nord-americana, amb vigilant salvavides de posat xulesc inclòs. Com si l’haguessin tret d’una sèrie de televisió, mirava amb unes ulleres de sol a les banyistes del peregrinatge, pensant:

- Aquí, estic jo, pel que calgui.

He estat dels poc peregrins, o en aquest cas, turistes, que no s’han aventurat a posar-se un banyador i mullar-se en aquest líquid salobre i buit de vida. Sincerament, m’he estimat més la companyia d’un petit comitè de companys de viatge, aplegats sota una beneïda ombrel·la, situada a la part superior del recinte, que tot formant unes feixes baixa fins el nivell del mar.

Tot i la voluntat de no posar els peus a l’aigua, no m’he estat de marxar del lloc sense tocar-la. M’hi he atansat i introduint només un dit a la massa aquosa, n’he tingut prou: és oliosa, verdosa i densa, de fet, tota ella llueix un malaltís color gris verdós, no m’estranya que l’anomenin Mar Morta.

Quan m’he apartat de la zona de bany, m’ha fet gràcia tornar a veure el “vigilant”, amb el seu posat de salvavides americà, amb ulleres de sol, transistor de ràdio i manera de fer o fatxenderia importada de les telesèries nord-americanes. No sé que deu vigilar, encara és hora que vegi una onada.

Un cop els banyistes s’han assecat i tret la greixosa capa de líquid aquós i sal de la pell i els cabells, hem reprès el camí, aquest cop cap a la veïna Jericó, situada al nord de la massa d’aigua i no gaire lluny d’on el Jordà perd el seu camí cap al mar.

Jericó conforma un dels nuclis administrats per l’Autoritat Nacional Palestina, una petita illa on els àrabs poden viure en certa llibertat política i amb un mínim de dignitat.

Els punts d’intercanvi fronterers entre els israelians i els palestins també se semblen a una pel·lícula americana: filferrades, uniformes, fusells, vehicles blindats... tot un honor a la pau i a la tranquil·litat.

A Jericó ens hem atansat molt ràpidament als peus d’un monestir ortodox que es troba enlairat i entaforat entre les parets d’una muntanya d’aspecte sorrenc. L’accés al cenobi, fins fa poc, es podia fer per un corriol, però no fa gaire temps que l’Autoritat Nacional Palestina hi ha posat una mena de telecabina, que li dóna un aspecte alpí, de film de James Bond, i com no, també montserratí.


L’Autoritat Nacional Palestina està destinant molts recursos al turisme, la tasca és difícil, atès el seu estat de provisionalitat i de guerra estúpida amb els israelians.

Hem dinat en una mena de centre comercial i d’esbarjo administrat pel Govern palestí, similar al del baptistes americans de l’altre dia. Sense cap mena de dubte, ha estat un dels llocs on hem menjat millor, un correcte i complet bufet lliure ha estat el culpable d’omplir els nostres famolencs estómacs i assedegades goles.

Després de dinar, amb unes companyes i un dels mossens, hem anat a estirar les cames per l’exterior del recinte, un aparcament vigilat per un policia palestí, que prou feina tenia en fer de model per a tots els turistes. Semblava un home simpàtic i cofoi, vaja, molt allunyat de la marcialitat exposada pels militars israelians, obcecats i obsessionats per la seguretat. Què prou raó tenen. Però per la pau abans han de buscar la concòrdia i l’enteniment, inexistents avui.

Amb un sol potent, que ha estat capaç d’evaporar tota l’aigua de la ribera de Jericó i que si ningú no l’atura, eixugarà la de la Mar Morta, ens hem allunyat d’aquesta zona, tot enyorant els núvols, que aquí deuen ser uns simples miratges o elements dels somnis.

La pujada cap a Jerusalem ha estat ràpida, el temps just per anat a l’hotel, canviar-nos i tornar a l’autobús, per després visitar el cenacle, un dels llocs més sants del cristianisme. L’edifici m’ha semblat una mena de palau medieval, com els que tenim a Barcelona, vaja, tampoc li he pogut prestar molta atenció, el meu cansament ha provocat que el meu cos s’hagi mig esgotat del que en diem forces. Arrossego les ales. Però i els meus companys de viatge?


Pufff, si que aguanten, diuen que la fe mou muntanyes, i és ben veritat, només cal mirar-los. Quina resistència.

Del cenacle ens hem introduït a Jerusalem per una de les portes de la muralla i ens hem atansat al Sant Sepulcre, on hem celebrat l’Eucaristia. Pel camí hem passat per una església russa. Mossèn Sàrries ens hi ha fet entrar, i de fet, ha valgut la pena, tot molt bonic, blanc, il·luminat, i una mica laberíntic, amb una companya de Guissona ens hem perdut mentre tiràvem fotografies i filmaven el recinte. Després riem dels japonesos de la Sagrada Família de Barcelona. La cosa que més m’ha cridat l’atenció d’aquest temple no guarda cap relació amb objectes de culte o alguna peça de l’arquitectura: a la sortida, prop d’una taula en què els responsables venien souvenirs, hi havia un retrat molt gran del darrer zar de Rússia.

L’entrada al Sant Sepulcre ha estat més alleugerida que en les altres ocasions, hem pogut passar amb certa celeritat fins el lloc reservat pels cultes catòlics, bo i veient abans una picabaralla litúrgica protagonitzada per religiosos ortodoxos, que en comptes de cantar, cridaven de mala manera, només amb un objectiu, interrompre una exposició del santíssim d’un grup catòlic. Qui sap, a vegades també deuen ser els catòlics els cridaires.


Farts de sentir els udols dels grecs, ens hem desplaçat cap a la capella catòlica on hem celebrat l’Eucaristia.

Després de sopar, hem aprofitat la fresca de la nit per fer les darreres compres per Jerusalem, records garlandes i una passejada per un bonic centre comercial, que en un diumenge a la nit, estava ple de boniques hebrees, brunes, de mira fosca i enlluernadora, i com no, desafiant, totes unes joies vivents.

L’hora de dormir s’ha allargat en la nit, Jerusalem s’acomiada de la meva presència, la ciutat santa de mitja humanitat, derruïda, construïda, aixecada, guerrejada i pacificada. La lluita entre els uns i els altres mentre ella sobreviu al centre de les disputes, pensant i altiva.

He estat molt poca estona al llit, atès que a les dues de la matinada han tocat diana per anar a l’aeroport de Tel Aviv per tornar cap a Catalunya. Tot i que l’hora de sortida de l’avió estava programada a les set del matí, cal estar a les instal·lacions tres hores abans, per haver de patir els tan pesats però innecessaris controls de seguretat antiterroristes.

Aquest cop, la curiositat del personal de terra de la companyia aèria El AL i de la policia de fronteres israeliana ha estat el meu aspecte morú, accentuat pel fet de no haver-me afaitat durant tots aquests dies. Buf. Quina gent. Si tota la gent de pell bruna, mediterrània, ha de ser motiu de sospita terrorista, anem afanyats.

Sort que al viatge de tornada he tingut una companya de seient ben guapa, una de les hostesses de l’avió i com no, la companyia de tot el grup, dels quatre mossens, i de l’alegria de tornar a casa.

Viure amb gent diferent, compartir el teu espai amb companys i companyes de totes les edats i classes, m’ha servit de molt, per començar m’ha ajudat a comprendre, conèixer i escoltar.
Ara estic a casa, a Andorra, és de nit, plou i tinc un garbuix de feina. Demà toca treballar, veure els meus amics, compaginar una altra vegada la rutina, a veure que en puc treure del peregrinatge, la resposta, en el proper capítol.

dijous, 30 d’octubre del 2008

20 de setembre del 2008

Avui també ha estat un dia molt especial, si fins ara havíem visitat llocs clau, com el de la concepció, el naixement i la vida de Jesús, avui hem assistit al lloc on morí a la creu i ressucità.

Parlem-ne.

Al bell mig de Jerusalem es troba l’església del Sant Sepulcre, en la qual hi ha el calvari i la tomba de Jesús. El temple, que fou construït pels croats, constitueix el lloc de culte més important per als cristians. La mort i la resurrecció tingueren lloc en aquest indret, avui dins de la ciutat, però fa dos mils anys, als afores.

La negror de la nau dóna una solemnitat a l’església. Primer hem anat al calvari, que se situa a un altar més elevat que la resta de la planta, accessible per unes escalinates. Hem tingut la sort de no ser gaires persones fent cua, només un altre grup de catòlics ens han passat pel davant. Un monjo ortodox procurava que la gent pogués entrar al calvari, actuava com a mestre de cerimònies d’una genuflexió col•lectiva i honrosa, tot i que proveïda de càmeres digitals per immortalitzar el moment.

Amb molts companys pelegrins hem parlat del paper de les càmeres en les pregàries i en els nostres actes sagrats. Perquè serveixen? Què hem d’immortalitzar? Perquè tenim aquesta necessitat de retenir? Què no serveix la memòria?

Dins del calvari, amb el cap posat en aquell forat, he tingut una sensació de tranquil•litat, estava conscient del sagrat d’aquell acte, d’aquella pau interior. Un silenci fugisser que s’ha esvaït al sortir d’allà, amb l’ocupació de tirar fotos a altres peregrins, que prèviament també havien retingut digitalment per a mi aquest moment.

Sense sortir de l’església, ens hem desplaçat a la part que es correspon al Sant Sepulcre, que se situa dins d’una edícula. La magnificència de l’indret no s’adiu gens al respecte que s’imposa i que els fidels han de percebre. El recolliment existeix per a alguns, la pregària per a uns altres, mentre que per a la resta, l’espera a entrar al calvari és una etapa més d’una visita guiada que s’aprofita per fer-la petar.

La culpa és de qui xerra, però els responsables del lloc, una altra vegada els ortodoxos, no semblen motivar gaire el silenci.

Hem hagut d’esperar més d’una hora, sense moure’ns de lloc i encara no sabem els motius. L’entrada al Sant Sepulcre ha estat fugissera, però el lloc, també m’ha empès a pregar, a escoltar el meu silenci i a entendre, no només la importància de l’indret, sinó també la meva trobada amb l’esperança.

Després hem anat al mur de les lamentacions. Tot i ser sàbat, festa de precepte jueva, alguns fidels estaven pregant en la part més propera al temple que tenen els hebreus. La resta, que es correspon amb l’esplanada, està ocupada pels musulmans.

Després d’haver-nos separat de les dones, hem entrat al lloc de pregària dels jueus, el famós mur de les lamentacions, amb el cap tapat per un capell. Veure els hebreus pregar esglaia, els seu cossos movent-se com una onada mentre reciten, els seus punys closos. Alguns preguen en veu alta, d’altres xiuxiuegen, un altres preguen col•lectivament, uns en solitari, asseguts, drets...

M’he atansat al mur, l’he tocat, he estat en silenci, jo, el mur del temple, el mateix que reconstruïren a l’arribar de l’exili de Babilònia, jo, tot sol. El so, els precs musicals, les meves mans a la pedra, quina fredor.

No hi ha fotos, el sàbat ho prohibeix; ni tampoc parades; ni ningú que parlés més alt que el del costat....

De cop hi volta he pensat en la història sagrada, en la meva presència en aquell lloc i jo, provinent de la seva antiga Sefarad.

He mirat cap amunt, veient el fi de la pedra i el començament del blau, i de cop i volta, el meu pensament s’ha traslladat cap a temps passats, de quan Salomó en construí el primer. De quan Jesús hi vingué, i com molts dels presents, llegia també la Torà, i com no, també deuria salmejar.

M’he emocionat.

He tornat a mirar davant meu i he deixat de tocar-lo, i sense posar un paperet, he pres cap endins els que hi havia al meu davant, aquest ha estat la meva decisió, altruista, sense res a demanar, només empunyar els desitjos dels altres.

La resta de peregrins també restaven en silenci. Si un mot pot definir el que he vist al mur, ha estat el de rigor, en tots els aspectes.

Hem visitat la sinagoga de l’extrem del mur, és impressionant. Penso en l’actitud dels hebreus, com es deuen sentir de destorbats per la nostra presència, quin delit, quina angoixa. Els demano perdó en el meu silenci per destorbar amb les meves passes el seu lloc de pregària i d’estudi.

Per la tarda hem anat en peregrinatge a l’església del naixement de Joan Baptista i després a la de la Peregrinació, on hem celebrat l’Eucaristia.

Un cop hem tornat a Jerusalem, hem a anat a la seu de la Custòdia Franciscana de Terra Santa, on ens ha rebut el vicari, la primera persona de la meva vida que conec de Palència, una de les províncies més despoblades d’Espanya. Ell mateix ho ha reconegut.

El frare ens ha recollit en una bonica i immensa sala proveïda i ornamentada amb moltes creus de nacra. Quan ens ha tingut recollits ens ha volgut adoctrinar, com a bon frare predicador, en la problemàtica que estant patint els cristians de la zona. L’home en el seu discurs, del tot lloable, partia d’una errada fonamental, confonia cristians amb catòlics, i en tot moment semblava obviar, sobretot quan parlava de la inexistència de cristians al país durant 300 anys, a les comunitats locals, ortodoxes en sa major part.

Tot i aquesta confusió, l’home volia fer-nos partícips de la seva problemàtica, la que patien tots els cristians de la zona. I té molta raó, la majoria, farts de les pressions dels islamistes, que els veuen amb mala cara perquè són fills de Crist; com dels sionistes, que els veuen amb malfiança, perquè a més de cristians, són àrabs, marxen d’aquest país a buscar nous horitzons, la majoria a Europa i a l’Amèrica del Nord.

El bon home m’ha agafat desprevingut i m’ha preguntat en quin mar per molt que posis la canya no pescaràs mai res. Jo que em pensava que era una pregunta amb un doble significat, m’he quedat sense dir res. L’home es referia a la mar Morta. A vegades cerquem el que és complicat, quan realment tenim el més senzill a l’abast de la mà.


Quan ha arribat el torn de preguntes, l’home ha hagut d’aguantar unes quantes crítiques. Jo li he volgut expressar la meva visió d’esglésies com la de Betlem, la qual he considerat un parc temàtic. La pregunta no ha estat feta amb cap mena d’intenció malèvola, però és la meva opinió sobre un negoci sobre la fe dels pobles i les persones.

Que va fer Jesús quan va entrar al temple?

Després ha estat l’hora de sopar i reflexionar, demà ens espera un dia llarg, ens espera el Via Crucis, el mar Mort i Jericó.

Bona nit!

diumenge, 19 d’octubre del 2008

19 de setembre del 2008

Avui ha estat un dia clau en el peregrinatge, durant el matí hem visitat el turó de les Oliveres i a la tarda ens hem traslladat a Jerusalem, per visitar la Nativitat i el camp dels Pastors.

Comencem.

El Turó o Muntanya de les Oliveres no sembla el seu nom indica, o millor dit, no en fa cap honor. De fet, només hi ha algunes quantes oliveres, en algun pati o jardí de les moltes cases habitades a la zona. Els immobles i el turó se situen dins de la zona àrab de la ciutat, la que va ser conquerida durant la Guerra dels Sis Dies. Fora de cases, al turó també hi podem veure esglésies i un gran cementiri jueu, immens, el qual s’estén fins al peu del torrent que hi ha davant de les muralles otomanes de la ciutat terrenal.

Anem a pams, el dia l’hem començat en un dels llocs que haurien de ser més importants pels cristians, el de l’ascensió, avui convertit en una finca particular, que també fa de mesquita. El seu propietari, quan veu que venen turistes, obre les portes del petit recinte, proveït de pati i minaret i estén la seva parada de venda de postals i souvenirs.

Dins del pati hi ha una mena de petit edifici circular, d’origen croat, que en altres temps estava obert. Dins, al terra, hi ha un retall en una pedra que presenta com una concavació en forma de peu, la qual segons la tradició, és la solidificació de la darrera petjada del messies abans d’ascendir al cel. La darrera embranzida, el darrer impuls abans d’ascendir cap a l’eternitat.


El lloc de l’oració del Parenostre no es troba gaire lluny del de l’ascenció. Un patí molt tranquil esbossa un garbuix de parenostres en diferents llengües posats en els murs damunt de rajoles. El que més hem vist els peregrins ha estat un que hi deia: “valencià”, amb un accent tancat a l“a”. Un recorregut pel lloc ens en ha mostrat moltes més peces amb l’oració principal del cristianisme en diferents parlars, en destaco l’occità, el niçard, el bearnès, el mallorquí i el provençal. El que es corresponia al català, tot i trobar-se damunt d’una porta, ressaltava per la seva posició, molt més alt que la resta. M’ha estranyat no trobar cap parenostre en argentí, bolivià, cubà, andalús i xilè. Pel que tinc entès, aquests països també són catòlics. Amb tanta proliferació de llengües, dues peregrines araneses, de la població de Les, m’han connotat la seva preocupació per la no presència de l’aranès. De fet, tenen tota la raó del món, mossèn Comdó Sambeat s’ho mereixeria.
En aquest lloc, abans de començar la ruta pels plafons de l’oració, hem escoltat un bonic parlament del mossèn, del tot emocionant i encarat a un respecte a la figura dels progenitors.
Mossèn Sàrries, que any rere any, se n’encarrega dels peregrinatges d’Urgell a Terra Santa, és la clara representació d’un religiós de la nostra terra, proper a la gent, pacient, tranquil i pacífic.

D’altra banda, veient-lo com es mou, li entreveig un gran amor cap a Galilea, Judea i Samaria, en qualsevol de les seves formes estatals i polítiques. Tan aviat ens explica detalladament les batalles de les guerres araboisraelianes, com ens parla de la mala sort dels palestins, sobretot dels cristians.

En el darrer tram del recorregut per la església dels Parenostres, hi hem trobat una botigueta regentada per les carmelites. Mentre estàvem pagant uns escapularis, un home ens ha començat a cridar en una llengua eslava, possiblement rus. Els seus brams ens han espantat i esfereït. En temps de Jesús, els anomenaven endimoniats, avui en diem bojos. Quan hem sortit del recinte, l’eslau, que estava al nostre darrere, semblava més calmat. Potser estava angoixat per la xafogor, tot i que el dia ha aparegut ennuvolat i fresc.

Sortint d’aquest indret, hem pres el camí de baixada de la part més alta del turó, per arribar al Dominus Flevit, el lloc on el senyor plorà. Avui un bonic jardí, en el qual se situa una capella molt bonica, guardada també pels franciscans, on hem resat plegats.

D’aquest bonic lloc, que s’alça com un balcó davant de la Ciutat Terrenal, ens hem desplaçat fins a Getsemaní, l’hort de l’agonia de Jesús. Aquest lloc ens ha semblat fascinant, també guardat pels franciscans, el silenci només es trencava per les passes dels peregrins; i la solidesa del color fosc de l’ambient, pels flaixos de les màquines. Allà hem pregat, i com no, també hem tirat més d’una foto. A vegades em paro a pensar el fetitxistes que ens hem tornat amb les imatges, com si la paraula i el record ja no comptessin gens.

Al costat de Getsemaní, que avui és una bella basílica, hi ha un hort amb unes oliveres. Mossèn Sàrries ens ha explicat que diuen que algunes tenen 2.000 anys. Un dels mossens del grup m’ha convidat a agafar una de les olives dels arbres, que encara estan verdes, quan arribi a casa provaré de sembrar-la.

De la basílica, que es troba al fons de la vall, prop d’on passava el torrent, hem anat a la gruta del Prendiment, allà on la tradició diu que es refugiaren vuit apòstols, mentre Jesús estava a Getsemaní amb Jaume, Pere i Joan. En aquest lloc fou on Judes el traí, i com no on Pere tallà l’orella al servent del gran sacerdot, un dels que l’anaren a apressar, de nom Marcús.

La cova o gruta de penediment, que es troba a un cop de pedra del lloc de l’hort on el messies pregà mentre els tres apòstols principals dormien, se situa al costat de la església del Sepulcre de Maria, segons la tradició de Jerusalem. El temple, que és ortodox, comença amb unes amples i fondes escales que semblen descendir al fons de la terra. A sota de tot, hi ha la tomba, avui convertida en capella.


Per la tarda, després de dinar a l’hotel, hem anat a Betlem un altre cop, aquesta vegada per contemplar el lloc, on segons la tradició, nasqué el messies.

Passar a l’altra banda del mur és una epopeia, i encara més un divendres de ramadà. Taxis, busos, cotxes particulars, que s’esperen al cantó palestí, mentre els fidels retornen de pregar de Jerusalem. Els busos israelians destinats als musulmans deixen els seus passatgers a la porta del mur, allà baixen, passen els controls i entren a peu a Palestina. A l’altra banda els esperen altres autobusos i vehicles, amb els quals continuaran els seus trajectes fins a casa.

Ens ha costat molt arribar fins a la basílica de la Nativitat. Els monjos ortodoxos que se’n cuiden no tenen cap problema per fer entrar policies palestins dins del temple. No sé, no he trobat gens apropiat, de la mateixa manera que no m’ha agradat gens el tracte que donaven als peregrins, com si fos bestiar. Ens hem esperat prop d’una hora per entrar a la cova o capella de la Nativitat.


Dins de l’església, que semblava més una cua d’hisenda o d’immigració, hi feia molta calor i la porta de la cova estava barrada perquè uns monjos estaven cantant i pregant. Quan entràvem, un guia, una mica esvalotat, ha començat a donar-nos presses, faltant fins i tot el respecte cap al mossèn. Caldria que es comencés a deixar de tenir aquests llocs com a una fàbrica de diners i es comencés a conscienciar a la gent que un temple no és un parc temàtic. En aquesta conscienciació, també hi haurien de passar les agències de viatge i alguns guies i religiosos locals.

No hem tingut temps de pregar dins de la Cova, tot per culpa de les ganes de guanyar diners. Mentre, els membres de la confessió greco-ortodoxa, tenien tot el temps del món per pregar, sense cues i sense crits. Sortosament, al costat mateix de la basílica bizantina, avui greco-ortodoxa, existeix la catòlica. Les dues es comuniquen per uns murs laterals. Aquesta és l’única similitud, la resta són diferències. En la catòlica la gent hi prega, a l’ortodoxa, només oren els d’aquesta confessió, la resta assisteixen forçats a una mena de Port Aventura o Eurodisney.

Amb la tristor del lloc, i amb el so dels minarets, de les mesquites que els musulmans han construït a l’altra banda de la plaça on es troben les dues basíliques cristianes, hem marxat del centre de Betlem.

El proper destí ha estat el camp dels Pastors, on hem celebrat la missa. Entre els cants hi havia nadales, que sempre són boniques i alegres, encara que sigui setembre. Però ja se sap, si els anuncis de les festes comencen cada cop més aviat, també ho poden fer les celebracions religioses.

A la sortida hem menjat torró, que sempre ve de gust. Mai havia començat la campanya de Nadal tan aviat, a mitjans de setembre.

Bona nit des de Jerusalem.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

18 de setembre del 2008

En aquests moments, quan manca poc perquè el dia tombi de data, quan arriba la mitjanit, estic a la meva habitació de l’Hotel Knights de Jerusalem, que es troba a una de les ales del palau del Patriarcat Llatí, en ple barri cristià de la ciutat santa, a pocs metres de la muralla otomana.

Tot i estar rendit i tombat, encara em queden forces per relatar a vol d’ocell l’itinerari del peregrinatge d’avui, que ens ha dut, tot fent marrada, de Galilea a Judea.

Hem sortit de Natzaret a punta de dia, per baixar cap a la depressió de la vall d’Azrael, una ampla plana que s’estén al sud de les muntanyes de la Baixa Galilea. El primer destí ha estat el mont Tabor, que es dibuixa de bon matí a un costat d’aquesta planícia.

Tal com ha comentat mossèn Sàrries: “té la mateixa silueta que el dibuix d’una muntanya per un nen”. I de fet, no s’ha equivocat gens.
El bus, ens ha deixat al peu del mont, a una petita estació de taxis. El lloc conté els elements típics destinats als turístes: botiga de records, petit bar i serveis. Els taxis, de fet unes furgonetes, no són més que un servei molt similar al que existeix al Parc d’Aiguestortes, a casa nostra. Un monopoli creat sobre una necessitat, en aquest cas l’existència d’una pendent i estreta carretera que ens ha conduït sobre el cap del cim. Aquest és el lloc de la transfiguració, guardat també pels franciscans. On Jesús parlà amb Moisès i Isaïes, en presència de Pere, Jaume i Joan.

La missa ha estat oficiada per un dels mossens que ens han acompanyat, el pare Eliosaïd, que ens ha fet vibrar amb una homilia que relacionava el sentit de la muntanya, Tabor, amb el del poble i el missatge de Déu.

Per cert, la celebració de l’eucaristia ha tingut lloc a l’església de la transfiguració, de construcció moderna, del segle XIX i com no, damunt d’un temple anterior, d’època bizantina.


Un cop hem baixat d’allà ens hem desplaçat fins a un tell, un turó, el de Muggarit, l’Aggamenon de l’Apocalipsi, que amb fonaments cananeus, es bastí en 20 estrats, fins a l’època del rei Salomó, el mateix que el del primer temple de Jerusalem. L’aridesa del lloc i la xafogor que començava a guanyar terrenys als núvols del matí, donen un aspecte molt místic i tenebrós a la que fou fortificació reial.

Per uns instants m’he imaginat la darrera gran batalla entre les forces del bé i del mal, abans de la fi dels temps. Un pou que connecta la ciutadella amb l’exterior, que abans la proveïa d’aigua per un llarg túnel, ens ha servit per escapar-nos harmoniosament d’aquest paratge tan sec, inhòspit i d’alt contingut escatològic. Més d’un dels peregrins, entre esglaonada i esglaonada, ha fet el comentari que estàvem baixant als inferns. Sortosament, tots hem sabut que hi havia una sortida, no m’imaginava en cap moment estar formant part de l’escena final del temps.

El túnel que travessa les muralles constitueix la part principal d'un sistema de proveïment d’aigua molt pràctic: des d’una font enterrada, porta el líquid vital fins el fons del pou. En època antiga estava sempre inundat d’aigua, els enemics en desconeixien l’existència.

Deixant escatologies de banda, qui ha vist la fi del món ha estat una de les components femenines del grup, la qual s’ha perdut a les botigues per a turistes que estan situades a l’entrada de les restes. La pobre senyora ha passat una gran angoixa, es pensava que l’havíem deixat. La dona, sense poder parlar amb ningú, no sabia parlar res més que el castellà, i no tenint cap telèfon dels membres del grup, ha trucat a una amiga d’Andorra, que de seguida ha contactat via telefònica amb un dels mossens. Avenços tecnològics.


De la fi del món i la destrucció hem pres de nou l’autocar, que aquest cop ens ha conduït fins al Carmel, el de veritat, no pas la barriada de Barcelona que s’enfonsa a cop de línia de metro.

M’hagués agradat glosar el dietari de mossèn Cinto amb les mateixes paraules que feu servir quan l’escrivia, però ho sento. No posseeixo art i finor en l’escriptura, i avui, la muntanya del Carmel, poca cosa ens pot inspirar. Convertida en una barriada més de la portuària ciutat de Haifa, l’església del Carme, lluny de ser un lloc de retir i d’inspiració, sembla més la parròquia d’una població industrial. Tot i això, hem menjat molt bé. Les comunitats de carmelitans i carmelitanes del lloc ens han donat de menjar un bon plat de sopa – que tot i la calor sempre va bé – i molt bona carn, concretament pit de gall dindi, però en bones racions.

L’església d’inspiració neoclàssica i construïda a mitjans del segle XX, consta d’un altar elevat, amb la Marededéu del Carme; i un altre que queda més enfonsat, on es venera el profeta Elies.

Del Carmel urbanitzat hem pres ruta cap al sud seguint la costa i passant per Caesearea Marítima, la capital de la Palestina dels romans, on hi tenia el palau Ponç Pilat. Es tracta de la mateixa ciutat que feu construir l’Herodes, el de la canalla. On fou detingut Sant Pau, la que destruïren els perses i recomposaren els croats, els de la segona onada, la del rei Sant Lluís, el de França. Ai! aquests francesos, els trobem per tot arreu.

La calor i la xafogor ens han estat aixafant el cos i la circulació. Durant tot el dia he tingut els peus botits, però a la tarda la cosa ha augmentat. De la ciutat on fou detingut Sant Pau, m’agradaria destacar-ne un monument, el restaurat i reconstruït teatre. Mossèn Ramon Sàrries, després d’explicar-nos els elements i parts del teatre in situ, ens ha assenyalat el lloc on morí Herodes, el de la canalla. Es tracta de la llotja de la grada, avui convertida en l’espai ocupat pels tècnics de so dels espectacles que s’organitzen al recinte.



Pujar del mar i la costa mediterrània a Jerusalem ha estat un passeig agradable, a mesura que ens hem anat atansant a la ciutat santa, el trànsit viari ha anat creixent. La carretera puja i puja per la muntanya, molt, fins arribar als barris perifèrics de la capital de Judà. Aquests se situen al capdamunt de les muntanyes, com atalaàes amatents a un enemic. Em refereixo als veïnats poblats per jueus vinguts de tot el món. La seva missió no és cap altra que la de judaïtzar més aquesta zona, propera de la Palestina política. Els barris i assentaments conformen un nucli urbà immens, que puja a cavall de les serres, endinsant-se en territori guanyat a la Guerra dels Sis Dies. Les pintes i espècies de jueus de diferents tipologies es van repetint per tot arreu. Un cop un hebreu em comentà que allà on hi visquessin dos jueus hi trobaries tres sinagogues.

M’ha agradat veure com els hebreus més religiosos es mouen ràpid i infantilment, com si juguessin. Porten unes barbes llargues i uns tirabuixons al cabell. Molts vesteixen abrics que els aarriben fins als genolls, i això que fa calor. Van amb tratges de tall clàssic, negres, ben foscos, amb unes esfilagarsades que els baixen sota de l’americana. El seu cap, molt sovint està coronat per un barret d’ala ampla, també fosc, o sinó amb una kippà. Uns altres individus, molt i molt peculiars, porten al cap un barret d’inspiració russa, almenys el teixit i la forma ho semblen, com si lluíssin un tortell de diumenge.

Jerusalem és una ciutat oriental, o mediterrània, o Europea. No no, només pot ser ella mateixa, la terrenal, la dels espais de les tres grans religions monoteistes.

Hem arribat a l’hotel que era bocafoscant, i només hem tingut temps de deixar les maletes i anar a sopar.

Després de l’àpat nocturn hem anat a una cooperativa de cristians de Betlem, que es dediquen a la venda de records, la majoria fets amb fusta. Betlem avui és un suburbi de Jerusalem. Situat a pocs quilòmetres del sud de la ciutat santa, per entrar-hi cal travessar el mur, el qual s’aixeca imponent al bell mig de la carretera que condueix fins a la vila nadiua del Messies. La nova entrada se situa a l’esquerra de la carretera. Primer es passa una garita, on hi ha un gran rètol que hi posa en tres llengües i tres alfabets, que cal dur el passaport i que els israelians hi tenen prohibida l’entrada. Després es tomba a la dreta i es passa el mur pròpiament dit, amb una altra garita i el control de passaports. Impressionant. La policia militaritzada que vigila la zona ens ha donat permís per passar.

Betlem no és una ciutat lletja, sembla bastant més arreglada que Natzaret, els carrers no són tan pendents. Però vaja, ens hi hem endinsat ben poc. Situada al carrer principal, hi hem trobat la cooperativa dels cristians, una nau industrial farcida de creus, pessebres i tota mena d’objectes destinats als turistes i als pelegrins. Una senyora que parlava castellà, que semblava l’encarregada de la botiga, m’ha vist interessat per unes icones. Al veure-ho, m’ha volgut mostrar una col·lecció iconogràfica del segle XIX, la qual estava situada en una habitació apartada de la gran sala plena de motius, records i altra quincalla "artesanal".

Quan he estat a dins, m’ha preguntat d’on érem. Li he hagut d’explicar que proveníem del bisbat de Sant Ermengol, i que la majoria érem catalans i andorrans. Després ha vingut l’interrogatori del que eren Andorra i Catalunya. Sense comentaris, no vull ferir a susceptibilitats.

Bé, amb la compra d’avui en terres de la Autoritat Nacional Palestina, m’acomiado de tots vosaltres. Abans de dormir trauré de nou el cap per la finestra per veure aquest tros de muralla que tinc al davant. Es tan bonic això.

Bona nit.

divendres, 17 d’octubre del 2008

17 de setembre del 2008

Avui dimecres, hem començat la jornada molt aviat, el sol encara no havia sortit. A les vuit ja estàvem dins de l’autocar que en menys de dues hores ens ha dut al nord del país, tot passant per pobles i terres jueves en sa major part. Amb les seves cases alineades, granges i camps ben conreats.

La zona nord d’Israel té una capital, la nova ciutat de Kiryat Shmona, situada a tret de míssil de les milícies libaneses d’Hezbol•là, que amb el suport de Síria i de l’Iran, s’han posat entre cella i cella expulsar els jueus d’aquesta terra. Cal recordar que molts militants d’Hezbol•là són els descendents dels àrabs fugitius o expulsats d’Israel el 1948 i uns anys més tard de Jordània. La frontera se’ns ha presentat al davant, de patac, un cop hem deixat la capital de la regió direcció Banias. Una filferrada en recorre el trajecte, pujant, anant recte i baixant per tota la línia divisòria.

Durant els diferents desplaçaments que hem anat traçant fins ara, no ha estat gens difícil trobar militars a les cruïlles fent auto-stop, tota una tradició jueva. Sí, sí, el que llegiu, tota una tradició. Mentre que a casa nostra ningú els pararia, aquí és tot un costum. “Qualsevol nen amb un galil fent auto-stop podria ser el nostre fill”, pensen molts jueus. I prou raó tenen. Els israelians als divuit anys han de complir un servei militar obligatori que dura tres anyades, tres. I hi van tots, homes i dones. Després d’aquest temps passen a la reserva activa i cada any han de tornar a la caserna una mesada. Això fins els 40 anys, després passen a una segona reserva, que els obliga fins a no sé quina edat, tornar a la caserna un cop a l’any per a realitzar unes classes de reciclatge.

Banias és un lloc idíl•lic, on el riu Jordà en té el naixement d’un dels seus braços. En aquest paratge tothom ha recollit aigua de les deus que sorgeixen una mica més avall del temple grec embalmat dedicat al déu Ban.

Columnes, capitells, pedres tallades i algunes inscripcions en grec en constitueixen les restes. A Escassos metres de la immensa roca muntanyosa, a la plana, unes excavacions comencen a ensenyar les restes de l’antiga capital romana de la zona: Caesarea.


De seguida hem deixat l’extrem nord de l’Israel actual i del bíblic, el mapa m’indica que som a prop de Damasc, i com no a uns metres del Líban. De fet la carretera que hem pres avui voreja el límit amb els veïns del nord durant una bona colla de quilòmetres.

El dinar ha tingut lloc després de l’eucaristia, a la muntanya de les Benaurances, segons mossèn Sàrries, un dels llocs més importants per als cristians, atès que significa la renovació de la llei, en aquest cas a través de la paraula de Jesús. El lloc, que pot ser no és el real, però si el simbòlic, està format per uns formosos jardins que semblen baixar cap a l’estany de Tiberíades o mar de Galilea. L’església és de nova creació i una comunitat de monges italianes es fan càrrec del bell paratge.


Uns finestrals deixen passar la llum i ensenyen a l’interior del temple una idíl•lica vista del mar de Galilea, sempre presidit pel Golan. Sobre l’aigua hem vist surar un vaixell, que de ben segur es deu dedicar a la pesca o al transport de turistes d’una banda a l’altra del llac.

Una colla de pelegrins ens hem quedat bocabadats amb la visió de la petita embarcació de pesca o d’esbarjo, hem de pensar que som gent de terra endins.

-Mireu! Un barco!

-Oita, sí, que bonic!

Les nostres impressions sobre la presència del vaixell han provocat un toc d’atenció de les religioses italianes. El trencament del silenci ha interromput les pregàries dels fidels, però clar, nosaltres no sempre veiem vaixells.


El dinar ha constat d’un plat de pasta de primer i un peix pescat al llac, anomenat de Sant Pere, de segon. El peix, de la família dels barbs i semblant a una daurada, tenia un aspecte molt però que molt lleig. Però lleig de lletjor, no de malaltís. Estava farcit d’espines, rostit sencer, i amb una cara que semblava dir:

“Menja’m tot i la meva lletjor!”

Jo no l’he tastat, he preferit menjar el plat alternatiu, una porció de pit de pollet de gall dindi, imagineu-vos si era gran. Deixant la ironia de banda, els comensals peregrins han mostrat la disparitat dels gustos del peix pescat a Tiberíades. Estem massa acostumats a l’abundància i a menjar bé. Paga la pena tenir una mica d’escassetat alimentària, de fet, així deurien menjar Jesús i els Apòstols.

La visita de la tarda ha continuat ben a prop, a la vora de l’estany, primer a Tabga, on Jesús multiplicà els pans i els peixos, i després al lloc del Primat de Pere.

El primer lloc, també simbòlic, l’ocupa avui un monestir benedictí d’alemanys. Sí, sí, d’alemanys, que es van instal•lar a Galilea abans de la segona Guerra Mundial. L’església austera, amb tres naus, amaga al seu sòl, les restes d’un temple bizantí, com no podia ser.

Per un moment m’he imaginat trobar algun cavaller teutònic en algun racó de l’església, però no ha estat més que una fantasia provocada al meu cap per la temperatura càlida de la contrada.
Ha estat una visita agradable, tot i els quaranta graus de temperatura, la sobrietat del temple, amb pràcticament cap figura ni decoració, semblava arrossegar-nos a l’Edat Mitja, de quan per les croades gent d’arreu d’Europa, amb molta fe i massa maldestres, arribaren i ocuparen aquesta santa terra. Fins i tot vingué un comte ceretà, vaig llegir l’altre dia en un llibre.

El lloc del Primat Pere es troba a uns cinc-cents metres de l’anterior, es tracta d’una finca que toca al mar de Galilea, amb un bosquet i un sòl engespat, verdós i fresc, que poc ha pogut lluitar amb la calor i la xafogor de l’entorn. Els peregrins hem baixat tots a refrescar-nos els peus al llac, immens, i una mica més baix en el seu nivell que el que té habitualment, segons ens ha comentat mossèn Sàrries.

Un soroll del cel ha espatllat la relativa calma del lloc. No eren les trompetes de l’apocalipsi, es tractava d’un helicòpter militar que anava cap al nord, suposo que a veure els descendents dels fenicis: els libanesos.

Després hem visitat Cafarnaum, el lloc on habitaren Jesús i Pere Simó, el primer dels apòstols, que era fill d’aquest poble. Avui de Cafarnaum només en queden unes restes arqueològiques que dibuixen i tracen el que eren els carrers i la sinagoga, la mateixa en què Jesús anava el dia del sàbat. Molt a prop d’aquest monumental edifici, ampliat en època posterior a la vida terrenal del messies, es troben les restes d’un carrer que enllaça amb la part baixa del poble, lloc en el qual s’alça una església catòlica, molt impressionant per la seva contemporaneïtat.


Sota el temple, que és fabricat amb formigó, hi hem trobat les restes d’una església paleocristiana, edificada sobre unes altres restes, corresponents a una de les cases de l’antic poble. En aquesta secció del jaciment, uns grafits indiquen un culte a l’apòstol Pere. És per aquesta presència de gravats signatura, el motiu pel qual els arqueòlegs i els teòlegs creuen que es pugui tractar la casa de Pere, on segurament visqué un temps Jesús.

Aquest jaciment que avui hem vist, constitueix sense cap mena de dubte, la resta que més m’ha apropat a la vida del salvador. Aquells rocs, aquells murs, aquells terres mal empedrats, són els que tocà i trepitjà Jesús. De veres.

Abans he parlat de la calor, més de quaranta graus, avui també ha estat una experiència totalment salvatge per una gent de l’interior i de la muntanya de Catalunya, fins i tot les peregrines provinents de la Segarra, la zona més càlida del nostre bisbat, han patit de valent amb el sol i la xafogor de Galilea.

No sé si ha estat per caritat cristiana o per llàstima que li deuríem fer, mossèn Sàrries, al veure l’estat de tota l’expedició, ens ha convidat a un refrigeri a la ciutat jueva de Tiberíades, la qual ja vam visitar ahir. Però encara faltava una estona per arribar-hi.

Després de quinze minuts de viatge, passant prop del poble on va néixer Maria Magdalena, Magdala, hem arribat a Tiberíades, situada encara al mateix lloc d’ahir, al costat del llac del mateix nom, enxafogada i farcida d’edificis europeistes construïts per la febrada sionista. El lloc escollit no podia ser més adient per la temperatura del dia, un bar pizzeria molt petit, més calor impossible, però suficient perquè el conjunt dels peregrins i el xofer ens haguem pogut entaular i prendre un refrigeri; en el meu cas, una cervesa del país. Com que no sé llegir l’hebreu no puc saber-ne el nom i el contingut en alcohol, o potser no en tenia.

En el bar – pizzeria on ens hem instal•lat hi han entrat dos hebreus de mitjana edat, pantalons negres, camisa blanca, kippà al cap, i un revòlver entaforat als corrons. Ens han mirat de fit a fit, hauran vist que som de bona fe i després de parlar amb els amos del local, han marxat. Ni al llunyà oest de les pel•lícules passen coses com aquestes.

Arribats al seminari, la rendició ha estat absoluta. En aquests moments, havent sopat, no em queden ganes ni esma per poder picar aquest article diari. La fresca de la nit Galilea, i les llums de la ciutat àrab - musulmana i cristiana - de Natzaret hem semblen acompanyar i donar una mica de força. Demà, ja no dormiré aquí, visitarem el lloc de la transfiguració de la missa, Tabor; la muntanya del Carmel i Caesarea Marítima, la que fou capital de la regió en època romana.

Per la nit, ens esperarà Jerusalem.

Apa, bona nit.

dijous, 16 d’octubre del 2008

16 de setembre del 2008


Avui dimarts, segon dia del peregrinatge, m’he llevat amb el cant a l’oració cap als fidels musulmans. A les cinc de la matinada, una hora abans que sonés el despertador, els minarets han començat ha emetre uns sons megafònics intel·ligibles per nosaltres, però carregats de significat per als sarrains.

De bon matí, hem anat cap al centre de Natzaret, la Basílica de l’Anunciació ens esperava amb la seva immensa cúpula. L’església, situada en un recinte comprat per la custòdia franciscana al segle XIX, recull al seu interior un seguit de restes arqueològiques que conviden a pensar que allà hi visqué la Mare de Déu.

Abans d’entrar al recinte de culte hem de passar per un pati porticat que rodeja la meitat del perímetre del temple. Sota els porxos, enganxats al mur, hi trobem uns retaules de mosaics contemporanis de diferents estils que representen algunes de les vocacions marianes més importants del planeta. Entre tantes n’hi ha una de la Verge de Meritxell feta per l’artista Sergi Mas.

Sota de cada retaule hi ha un rètol que indica el país de pertinença de la vocació. Per exemple, a la part inferior del mosaic de Sergi Mas hi ha un rètol que hi posa Andorra.

Una mica més enllà del retaule de la marededéu andorrana, un bonic i tendre mosaic, representa una al·legoria de la moreneta, la Verge de Montserrat, que apareix acompanyada per una colla de monjos benedictins, la canalla de l’escolania i una parella habillada amb el vestit típic folklòric de Catalunya, acompanyats d’una vaileta. Al fons, el símbol del monestir de la patrona del Principat dels catalans, la serra i la muntanya. Sota el retaule hi ha el rètol amb el nom del país: Spain. Val a dir que molt a la vora hi ha el mosaic d’un país que es diu: Scotland. O tots moros o tots cristians.

L’església de l’Anunciació conserva les restes dels temples precedents: primer la cova, on de ben aviat es venerà l’aparició de l’arcàngel a Maria; després un temple bizantí; més tard, un de croat; i al capdamunt, abrigant-ho tot, l’actual basílica, consagrada el 1968, una verdadera obra d’art de dos pisos de planta, presidits per una immensa cúpula. Sens dubte, és curiós i bonic que un dels llocs sagrats més importants per als catòlics estigui dotat d’una immensa austeritat. La llum no és sobrera, però la senzillesa i buidor dels seus murs, s’omplen amb l’esperit dels peregrins.

Després, hem visitat la part superior del recinte franciscà, el lloc on la tradició diu que hi tenia el Taller Sant Josep. De fet, lluny de veure ribots i fustes, ens hem trobat amb una altra senzilla església de gust bizantí, però de dimensions molt més reduïdes que la basílica. Prop d’aquesta esglesiola s’alça un petit museu que alberga restes de l’antic poblat bíblic de Natzaret, format per cases encovades de petites dimensions.
La celebració de la missa davant de la cova de l’anunciació, a la primera planta de la basílica, ha estat emotiu per la seva significació i per l’ordre que regna en aquest lloc, on els turistes tenen vetada l’entrada quan se celebra l’eucaristia. Els quatre preveres d’Urgell del grup han concelebrat l’eucaristia en un lloc tant bonic.

Cap al migdia ens hem dirigit a la Font de la Verge, lloc on els ortodoxos, la majoria dels àrabs cristians locals formen part d’aquesta confessió, creuen que l’àngel s’aparegué a Maria. El temple, de reduïdes dimensions disposa d’un guardià o agent de seguretat, que no ha deixat en cap moment que la gent del nostre grup fes el més mínim soroll. Per cert, els pantalons curts prohibits.

El lloc de la font és una capelleta molt petita, situada a un costat de la nau grega. Una fosca bòveda, gens apropiada a la lluminositat ortodoxa, simbolitza el lloc de la trobada de la verge amb l’arcàngel pels membres d’aquesta branca del cristianisme. De fet, un lloc per al recolliment i per al silenci.

En aquesta esglesiola he trobat que part dels fidels que hi pregaven estaven molt compungits i tristos, més endavant, al sortir, me n’he adonat que a un costat del pati d’entrada al recinte, es troba el tanatori cristià de Natzaret.



A la tarda ens hem desplaçat a Canà, on Jesús convertí l’aigua en vi. Lloc on els matrimonis que composen part del grup han renovat aquest sagrament. Aquest recinte, també guardat per la custodia franciscana, compleix les mateixes divises que els altres temples que hem visitat: reconstrucció d’estil bizantí del segle XIX damunt de restes arqueològiques, en aquest cas una sinagoga.

Una altra característica que he trobat similar amb la basílica de Natzaret, ha estat la de la figura d’un franciscà a l’entrada, com si fes de porter. A jutjar pel seu aspecte, en el cas del monjo de Canà, entrat en pes, anys i quilos; la calor i la xafogor de la tarda li han provocat una tòrrida migdiada, de la qual nosaltres hem desvetllat.

Després, hem baixat cap a l’estany Tiberíades o mar de Galilea, situat a una fossa en forma de vall que es troba a més de 200 metres sota - he dit sota - el nivell del mar. El llac fa més de 20 quilòmetres de llarg i uns 10 d’ample. A la seva desembocadura en forma d’embut cap a un nou tram del riu, un col·lectiu baptista nord-americà hi té un lloc per commemorar el bateig de Jesús.
Allà, el riu, rodejat d’eucaliptus, se’ns representa amb un curs amansit i tranquil, amb unes baranes i unes rampes que s’hi endinsen, a través de les quals, una munió de peregrins nord-americans, pertanyents a aquesta confessió, prenen el seu baptisme, en la modalitat d’immersió.

Els fidels del nou continent, massa avesats a les dietes de menjar ràpid, habillats amb unes túniques blanques, es desplacen per les rampes, amb les mans al costat de les baranes, i pacientment, es deixen submergir per uns ministres del seu credo a l’aigua verdosa del riu. Un cop en surten, ja estan batejats.


Nosaltres hem renovat el nostre bateig, però només hi hem remullat els peus. I en podem donar les gràcies, l’aigua d’aquest tram del Jordà sembla una escudella barrejada.

Tot i la manca de salubritat de l’aigua, el lloc està molt ben conservat, situat prop d’un kibutz. De fet, els baptistes semblen molt propers a la causa sionista, doncs tot el recinte està ple de banderes de l’estat d’Israel. Els fidels americans, respectuosos amb la resta de confessions, almenys amb la nostra, permeten que membres d’aquestes altres esglésies també puguin batejar en aquest recinte, sota l’ombra d’eucaliptus australians, un centre comercial i una barbacoa. Tot molt americà, només hi manquen uns quants tòpics que se’m fan de mal anomenar.



Mossèn Sàrries m’ha explicat que el lloc tradicional del bateig no és aquest. En l’actualitat està situat dins d’una zona militar, i per tant, no es pot visitar. Mentrestant, els baptistes han construït aquí la commemoració del bateig de Jesús. Total, és el mateix riu. El lloc no importa, l’important és el riu. Sort que no és el Nil. Imaginem-nos si hi ha llocs per batejar des del llac Victòria al delta.

Hem finalitzat la jornada peregrina amb una travessa del llac Tiberíades, un verdader mar d’aigua dolça, amb una “golondrina”, onades i corrents incloses, impressionant. Les muntanyes del Golan, temeroses, en presideixen una ribera, l’altra, cap a on hem desembarcat, la novíssima ciutat jueva de Tiberíades, la qual en l’antiguitat fou una gran escola de lingüistes d’hebreu.

És curiós ressaltar com en un sol estat, sense comptar els territoris que haurien de formar part de l’Autoritat Nacional Palestina, hi puguin conviure àrabs i jueus. Els primers, majoritàriament musulmans i amb un tres per cent de cristians, viuen en ciutats desordenades, no gaire netes, amb comerços sense grans aparadors, farcides d’estridents rètols, vaja, en urbs àrabs; i els segons, a les ciutats lineals que ahir vaig comentar, dignes dels minyons escoltes o boy-scouts de Badin Powell.

Avui he constatat que moltes ciutats àrabs tenen la seva part jueva, tota nova, i situada al cim de la muntanya. D’això se’n diu estratègia. Al poble de Canà, el veïnat jueu és tota una urbanització de gratacels encimbellats a una carena; l’àrab, us la podeu imaginar.

Torna a ser de nit a Natzaret, avui no sento els cants dels minarets.

Bona nit.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

15 de setembre del 2008


Després del viatge en autocar, procedents d’Andorra, via la Seu d’Urgell i Guissona, hem arribat a l’aeroport de Barcelona uns peregrins del segle XXI, equipats amb mòbils i molt allunyats de les penes dels que ens precediren en temps passats.

El grup està format per prop de cinquanta ànimes d’Andorra, la Seu d’Urgell, Guissona, el Poal, Les, Bellver de Cerdanya, Barcelona, Vielha, Reus, Corbera del Llobregat, Manresa, Escaldes – Engordany, Encamp, Olvan, Rubí i Sant Julià de Lòria. El destí: Terra Santa, actual estat d’Israel.

Però tornem a l’aeroport. El garbuix humà que s’hi mou, ha semblat desaparèixer a l’hora de facturar els equipatges. El personal de EL-AL, la línia aèria israeliana, prenent mil i una mesures de seguretat contra possibles atemptats, ens ha sotmès a un amistós, però rigorós i llarg qüestionari. En el meu cas ha estat més extens que la resta de companys, suposo que la culpa la té l’aspecte semita de les meves faccions.

La noia/agent del personal de terra que em dirigia les preguntes, bruna i amb uns ulls encisadors, sense perdre mai el somriure de la seva boca d’anunci de dentífric, m’ha preguntat quins eren els motius del meu viatge, què volia fer a Israel, si hi tenia amics, si coneixia els dels grup, i quins llocs visitava... Vaja, tot sigui per la seguretat.

No visites Tel Aviv? – M’ha preguntat.

No, es tracta d’un peregrinatge. – li he respòs.

Quina pena.

Si tu em convides, segur que torno. - li he contestat.

La seva gràcia ha estat aclaparadora, del mateix nivell que les seves sospites, per això haurà anotat en hebreu al tiquet que m’ha donat, una cosa ben inintel•ligible per a mi, i que de ben segur que la xicota que m’ha atès després, la que realment m’ha facturat la maleta i atorgat el seient, ha entès perfectament. Per aquest motiu m’ha col•locat en un lloc com el m’ha tocat, ara en parlaré.

El viatge en avió ha estat llarg, prop de quatre hores, però vaja, res comparat amb el que patiren els peregrins d’altres èpoques, els de l’Edat Mitja, o el mateix mossèn Cinto, en ple segle XIX, a bord d’un vaixell.

L’avió, tot i els ensurts de les corrents d’aire, té això de positiu, la rapidesa, i com no, l’efectivitat o puntualitat. Tot s’ha de dir, un viatge curt per a gent d’altres èpoques, però llarg per a nosaltres, els éssers humans del segle XXI, massa avesats a les corredisses, als horaris i a les presses de les jornades laborals.

Entaforat entre dos seients ocupats per dos hebreus, que semblaven sortir d’una caserna militar, he passat tot aquest temps, quatre hores eternes, en les quals he intentat menjar una mica a base de practicar ioga, o beure un cafè sense esquitxar l’israelià amb posat espartà assegut al meu costat dret. Tant bon punt hem pujat a l’avió, ha mostrat la seva pertinença a la religió d’Abraham, posant-se una mena de miniboina al cap, subjectada per dos clips, com els que porten les padrines i les tietes. Més endavant he recordat el nom del minúscul capell: kippà .

Ep! Me'n descuidava: la majoria dels prop de cinquanta peregrins del bisbat d’Urgell i d’altres llocs de Catalunya són dones, d’entre els cinquanta anys i la seixantena, plenes d’alegria, optimisme, i com no, també de bondat.

Arribada a Tel Aviv, ciutat que com sabeu, no visitarem per la seva modernitat i pel fet que no és bíblica. Segons mossèn Sàrries, l’organitzador del peregrinatge, la població no té un centenar d’anys.

Un cop hem sortit de l’aeroport, encara més cues i seguretat, aquest cop per segellar el passaport. He esperat pacientment prop de mitja hora en una filera múltiple que es dirigia a unes cabines, com les de telèfons, però habitades per unes funcionàries d’immigració israelianes. La que m’ha tocat, com si es tractés de la grossa, m’ha preguntat en anglès quan de temps em volia quedar a Terra Santa, o això he cregut entendre.

La meva resposta, potser gens intel•ligible, no ha estat compresa per la funcionària hebrea, que intuint el meu anglès casolà, ha estampat amb un cop de puny el segell del visat damunt del meu passaport, tot mostrant un malcarament familiar, que em pensava que només tenia lloc a la vella i caduca Europa.

El viatge amb autocar de l’aeroport Ben Gurion, el nom és deu a un líder nacionalista jueu, cap al nostre primer destí, Natzaret, segons mossèn Sàrries, havia de durar dues horetes, però un embús de trànsit, una altra exportació europea a aquests territoris, ho ha allargat una mica més.
Una allargada que ha estat beneficiosa, doncs ens ha permès escoltar una bona lliçó d’història i d’actualitat política d’aquest territori que ha anat a càrrec de mossèn Sàrries.

Mentre el prevere ens ha parlat del naixement d’Israel, hem vist com un mur de formigó i de ciment aïllava una població àrab d’una altra d’israeliana. Un país amb un territori dual, aquesta és la primera impressió que n’he tingut, en el qual hi viuen dos pobles, amb dues idees diferents del territori, amb unes cultures oposades però complementades: una d’idealista, nascuda dels pioners sionistes dels segles XIX i XX, que com una colla de minyons escoltes transformaren una pantans en conreus esplèndids; i una altra de més realista, que sobreviu el dia a dia, mirant un futur incert tot parlant àrab.

Mentre un tros del territori sembla ben conreat, ordenat i amb urbanitzacions sortides del centre d’Europa – i això que és un país sec -; l’altre es caracteritza per unes cases, la majoria inacabades, de grans blocs de formigó, amb terrats, oberts finestrals i antenes parabòliques. Presidides per uns esvelts minarets i disposades aleatòriament damunt de turons i als fons de les valls, amb carrers desendreçats, bruts i estrets, que contrasten amb els barris germanitzats dels jueus. Val a dir que estic parlant de les zones poblades per àrabs, que tot i la negativitat del meu relat, estan farcides d’aquest esperit mediterrani que ens encomana a tots els riberencs del mar interior.

La nit ens ha atrapat a l’entrada de la vall de Jez Rael, des d’on ens hem dirigit amb el bus cap a una serralada de muntanyes, serpentejades per la carretera en una de les seves vessants. Al capdamunt ens esperava Natzaret, una formosa ciutat àrab de dins d’Israel, caòtica en la forma, però potser amb millor nivell de vida que les que resten a l’altra banda de les filferrades i dels murs de formigó, les quals constitueixen un estrat descriptiu més patètic. I aquestes darreres, les de la intifada, encara es poden subdividir en altres sèries, fins arribar a les poblacions de la Franja de Gaza, tot un honor del desastre.

El lloc on ens allotjarem a Natzaret durant uns dies és el seminari melquita, un edifici que sembla construït als anys seixanta del segle XX, però que en comptes d’honorar a la seva nomenclatura, avui existeix com a hostal de peregrins i com a col•legi d’ensenyament secundari.

Abans de sopar, he sortit a fora, a tirar quatre fotos a Natzaret, que en temps de Jesús era un poble, i que ara, sembla més, a jutjar per l’urbanisme el barri de la Salut de Badalona.

La fosca nit del ramadà, presidida per la lluna vella, m’ha mostrat els cants que sorgien de la megafonia dels minarets de les moltes mesquites natzarenes. Alà és gran, podríem dir, però si em permeteu, després d’haver sentit els cants a les oracions dels mahometans, puc afirmar que és impressionant.
 
Free counter and web stats