dijous, 16 d’octubre de 2008

16 de setembre del 2008


Avui dimarts, segon dia del peregrinatge, m’he llevat amb el cant a l’oració cap als fidels musulmans. A les cinc de la matinada, una hora abans que sonés el despertador, els minarets han començat ha emetre uns sons megafònics intel·ligibles per nosaltres, però carregats de significat per als sarrains.

De bon matí, hem anat cap al centre de Natzaret, la Basílica de l’Anunciació ens esperava amb la seva immensa cúpula. L’església, situada en un recinte comprat per la custòdia franciscana al segle XIX, recull al seu interior un seguit de restes arqueològiques que conviden a pensar que allà hi visqué la Mare de Déu.

Abans d’entrar al recinte de culte hem de passar per un pati porticat que rodeja la meitat del perímetre del temple. Sota els porxos, enganxats al mur, hi trobem uns retaules de mosaics contemporanis de diferents estils que representen algunes de les vocacions marianes més importants del planeta. Entre tantes n’hi ha una de la Verge de Meritxell feta per l’artista Sergi Mas.

Sota de cada retaule hi ha un rètol que indica el país de pertinença de la vocació. Per exemple, a la part inferior del mosaic de Sergi Mas hi ha un rètol que hi posa Andorra.

Una mica més enllà del retaule de la marededéu andorrana, un bonic i tendre mosaic, representa una al·legoria de la moreneta, la Verge de Montserrat, que apareix acompanyada per una colla de monjos benedictins, la canalla de l’escolania i una parella habillada amb el vestit típic folklòric de Catalunya, acompanyats d’una vaileta. Al fons, el símbol del monestir de la patrona del Principat dels catalans, la serra i la muntanya. Sota el retaule hi ha el rètol amb el nom del país: Spain. Val a dir que molt a la vora hi ha el mosaic d’un país que es diu: Scotland. O tots moros o tots cristians.

L’església de l’Anunciació conserva les restes dels temples precedents: primer la cova, on de ben aviat es venerà l’aparició de l’arcàngel a Maria; després un temple bizantí; més tard, un de croat; i al capdamunt, abrigant-ho tot, l’actual basílica, consagrada el 1968, una verdadera obra d’art de dos pisos de planta, presidits per una immensa cúpula. Sens dubte, és curiós i bonic que un dels llocs sagrats més importants per als catòlics estigui dotat d’una immensa austeritat. La llum no és sobrera, però la senzillesa i buidor dels seus murs, s’omplen amb l’esperit dels peregrins.

Després, hem visitat la part superior del recinte franciscà, el lloc on la tradició diu que hi tenia el Taller Sant Josep. De fet, lluny de veure ribots i fustes, ens hem trobat amb una altra senzilla església de gust bizantí, però de dimensions molt més reduïdes que la basílica. Prop d’aquesta esglesiola s’alça un petit museu que alberga restes de l’antic poblat bíblic de Natzaret, format per cases encovades de petites dimensions.
La celebració de la missa davant de la cova de l’anunciació, a la primera planta de la basílica, ha estat emotiu per la seva significació i per l’ordre que regna en aquest lloc, on els turistes tenen vetada l’entrada quan se celebra l’eucaristia. Els quatre preveres d’Urgell del grup han concelebrat l’eucaristia en un lloc tant bonic.

Cap al migdia ens hem dirigit a la Font de la Verge, lloc on els ortodoxos, la majoria dels àrabs cristians locals formen part d’aquesta confessió, creuen que l’àngel s’aparegué a Maria. El temple, de reduïdes dimensions disposa d’un guardià o agent de seguretat, que no ha deixat en cap moment que la gent del nostre grup fes el més mínim soroll. Per cert, els pantalons curts prohibits.

El lloc de la font és una capelleta molt petita, situada a un costat de la nau grega. Una fosca bòveda, gens apropiada a la lluminositat ortodoxa, simbolitza el lloc de la trobada de la verge amb l’arcàngel pels membres d’aquesta branca del cristianisme. De fet, un lloc per al recolliment i per al silenci.

En aquesta esglesiola he trobat que part dels fidels que hi pregaven estaven molt compungits i tristos, més endavant, al sortir, me n’he adonat que a un costat del pati d’entrada al recinte, es troba el tanatori cristià de Natzaret.



A la tarda ens hem desplaçat a Canà, on Jesús convertí l’aigua en vi. Lloc on els matrimonis que composen part del grup han renovat aquest sagrament. Aquest recinte, també guardat per la custodia franciscana, compleix les mateixes divises que els altres temples que hem visitat: reconstrucció d’estil bizantí del segle XIX damunt de restes arqueològiques, en aquest cas una sinagoga.

Una altra característica que he trobat similar amb la basílica de Natzaret, ha estat la de la figura d’un franciscà a l’entrada, com si fes de porter. A jutjar pel seu aspecte, en el cas del monjo de Canà, entrat en pes, anys i quilos; la calor i la xafogor de la tarda li han provocat una tòrrida migdiada, de la qual nosaltres hem desvetllat.

Després, hem baixat cap a l’estany Tiberíades o mar de Galilea, situat a una fossa en forma de vall que es troba a més de 200 metres sota - he dit sota - el nivell del mar. El llac fa més de 20 quilòmetres de llarg i uns 10 d’ample. A la seva desembocadura en forma d’embut cap a un nou tram del riu, un col·lectiu baptista nord-americà hi té un lloc per commemorar el bateig de Jesús.
Allà, el riu, rodejat d’eucaliptus, se’ns representa amb un curs amansit i tranquil, amb unes baranes i unes rampes que s’hi endinsen, a través de les quals, una munió de peregrins nord-americans, pertanyents a aquesta confessió, prenen el seu baptisme, en la modalitat d’immersió.

Els fidels del nou continent, massa avesats a les dietes de menjar ràpid, habillats amb unes túniques blanques, es desplacen per les rampes, amb les mans al costat de les baranes, i pacientment, es deixen submergir per uns ministres del seu credo a l’aigua verdosa del riu. Un cop en surten, ja estan batejats.


Nosaltres hem renovat el nostre bateig, però només hi hem remullat els peus. I en podem donar les gràcies, l’aigua d’aquest tram del Jordà sembla una escudella barrejada.

Tot i la manca de salubritat de l’aigua, el lloc està molt ben conservat, situat prop d’un kibutz. De fet, els baptistes semblen molt propers a la causa sionista, doncs tot el recinte està ple de banderes de l’estat d’Israel. Els fidels americans, respectuosos amb la resta de confessions, almenys amb la nostra, permeten que membres d’aquestes altres esglésies també puguin batejar en aquest recinte, sota l’ombra d’eucaliptus australians, un centre comercial i una barbacoa. Tot molt americà, només hi manquen uns quants tòpics que se’m fan de mal anomenar.



Mossèn Sàrries m’ha explicat que el lloc tradicional del bateig no és aquest. En l’actualitat està situat dins d’una zona militar, i per tant, no es pot visitar. Mentrestant, els baptistes han construït aquí la commemoració del bateig de Jesús. Total, és el mateix riu. El lloc no importa, l’important és el riu. Sort que no és el Nil. Imaginem-nos si hi ha llocs per batejar des del llac Victòria al delta.

Hem finalitzat la jornada peregrina amb una travessa del llac Tiberíades, un verdader mar d’aigua dolça, amb una “golondrina”, onades i corrents incloses, impressionant. Les muntanyes del Golan, temeroses, en presideixen una ribera, l’altra, cap a on hem desembarcat, la novíssima ciutat jueva de Tiberíades, la qual en l’antiguitat fou una gran escola de lingüistes d’hebreu.

És curiós ressaltar com en un sol estat, sense comptar els territoris que haurien de formar part de l’Autoritat Nacional Palestina, hi puguin conviure àrabs i jueus. Els primers, majoritàriament musulmans i amb un tres per cent de cristians, viuen en ciutats desordenades, no gaire netes, amb comerços sense grans aparadors, farcides d’estridents rètols, vaja, en urbs àrabs; i els segons, a les ciutats lineals que ahir vaig comentar, dignes dels minyons escoltes o boy-scouts de Badin Powell.

Avui he constatat que moltes ciutats àrabs tenen la seva part jueva, tota nova, i situada al cim de la muntanya. D’això se’n diu estratègia. Al poble de Canà, el veïnat jueu és tota una urbanització de gratacels encimbellats a una carena; l’àrab, us la podeu imaginar.

Torna a ser de nit a Natzaret, avui no sento els cants dels minarets.

Bona nit.

Cap comentari:

 
Free counter and web stats