Avui dimecres, hem començat la jornada molt aviat, el sol encara no havia sortit. A les vuit ja estàvem dins de l’autocar que en menys de dues hores ens ha dut al nord del país, tot passant per pobles i terres jueves en sa major part. Amb les seves cases alineades, granges i camps ben conreats.
La zona nord d’Israel té una capital, la nova ciutat de Kiryat Shmona, situada a tret de míssil de les milícies libaneses d’Hezbol•là, que amb el suport de Síria i de l’Iran, s’han posat entre cella i cella expulsar els jueus d’aquesta terra. Cal recordar que molts militants d’Hezbol•là són els descendents dels àrabs fugitius o expulsats d’Israel el 1948 i uns anys més tard de Jordània. La frontera se’ns ha presentat al davant, de patac, un cop hem deixat la capital de la regió direcció Banias. Una filferrada en recorre el trajecte, pujant, anant recte i baixant per tota la línia divisòria.
Durant els diferents desplaçaments que hem anat traçant fins ara, no ha estat gens difícil trobar militars a les cruïlles fent auto-stop, tota una tradició jueva. Sí, sí, el que llegiu, tota una tradició. Mentre que a casa nostra ningú els pararia, aquí és tot un costum. “Qualsevol nen amb un galil fent auto-stop podria ser el nostre fill”, pensen molts jueus. I prou raó tenen. Els israelians als divuit anys han de complir un servei militar obligatori que dura tres anyades, tres. I hi van tots, homes i dones. Després d’aquest temps passen a la reserva activa i cada any han de tornar a la caserna una mesada. Això fins els 40 anys, després passen a una segona reserva, que els obliga fins a no sé quina edat, tornar a la caserna un cop a l’any per a realitzar unes classes de reciclatge.
Banias és un lloc idíl•lic, on el riu Jordà en té el naixement d’un dels seus braços. En aquest paratge tothom ha recollit aigua de les deus que sorgeixen una mica més avall del temple grec embalmat dedicat al déu Ban.
Columnes, capitells, pedres tallades i algunes inscripcions en grec en constitueixen les restes. A Escassos metres de la immensa roca muntanyosa, a la plana, unes excavacions comencen a ensenyar les restes de l’antiga capital romana de la zona: Caesarea.
De seguida hem deixat l’extrem nord de l’Israel actual i del bíblic, el mapa m’indica que som a prop de Damasc, i com no a uns metres del Líban. De fet la carretera que hem pres avui voreja el límit amb els veïns del nord durant una bona colla de quilòmetres.
El dinar ha tingut lloc després de l’eucaristia, a la muntanya de les Benaurances, segons mossèn Sàrries, un dels llocs més importants per als cristians, atès que significa la renovació de la llei, en aquest cas a través de la paraula de Jesús. El lloc, que pot ser no és el real, però si el simbòlic, està format per uns formosos jardins que semblen baixar cap a l’estany de Tiberíades o mar de Galilea. L’església és de nova creació i una comunitat de monges italianes es fan càrrec del bell paratge.
Uns finestrals deixen passar la llum i ensenyen a l’interior del temple una idíl•lica vista del mar de Galilea, sempre presidit pel Golan. Sobre l’aigua hem vist surar un vaixell, que de ben segur es deu dedicar a la pesca o al transport de turistes d’una banda a l’altra del llac.
Una colla de pelegrins ens hem quedat bocabadats amb la visió de la petita embarcació de pesca o d’esbarjo, hem de pensar que som gent de terra endins.
-Mireu! Un barco!
-Oita, sí, que bonic!
Les nostres impressions sobre la presència del vaixell han provocat un toc d’atenció de les religioses italianes. El trencament del silenci ha interromput les pregàries dels fidels, però clar, nosaltres no sempre veiem vaixells.
El dinar ha constat d’un plat de pasta de primer i un peix pescat al llac, anomenat de Sant Pere, de segon. El peix, de la família dels barbs i semblant a una daurada, tenia un aspecte molt però que molt lleig. Però lleig de lletjor, no de malaltís. Estava farcit d’espines, rostit sencer, i amb una cara que semblava dir:
“Menja’m tot i la meva lletjor!”
Jo no l’he tastat, he preferit menjar el plat alternatiu, una porció de pit de pollet de gall dindi, imagineu-vos si era gran. Deixant la ironia de banda, els comensals peregrins han mostrat la disparitat dels gustos del peix pescat a Tiberíades. Estem massa acostumats a l’abundància i a menjar bé. Paga la pena tenir una mica d’escassetat alimentària, de fet, així deurien menjar Jesús i els Apòstols.
La visita de la tarda ha continuat ben a prop, a la vora de l’estany, primer a Tabga, on Jesús multiplicà els pans i els peixos, i després al lloc del Primat de Pere.
El primer lloc, també simbòlic, l’ocupa avui un monestir benedictí d’alemanys. Sí, sí, d’alemanys, que es van instal•lar a Galilea abans de la segona Guerra Mundial. L’església austera, amb tres naus, amaga al seu sòl, les restes d’un temple bizantí, com no podia ser.
Per un moment m’he imaginat trobar algun cavaller teutònic en algun racó de l’església, però no ha estat més que una fantasia provocada al meu cap per la temperatura càlida de la contrada.
Ha estat una visita agradable, tot i els quaranta graus de temperatura, la sobrietat del temple, amb pràcticament cap figura ni decoració, semblava arrossegar-nos a l’Edat Mitja, de quan per les croades gent d’arreu d’Europa, amb molta fe i massa maldestres, arribaren i ocuparen aquesta santa terra. Fins i tot vingué un comte ceretà, vaig llegir l’altre dia en un llibre.
El lloc del Primat Pere es troba a uns cinc-cents metres de l’anterior, es tracta d’una finca que toca al mar de Galilea, amb un bosquet i un sòl engespat, verdós i fresc, que poc ha pogut lluitar amb la calor i la xafogor de l’entorn. Els peregrins hem baixat tots a refrescar-nos els peus al llac, immens, i una mica més baix en el seu nivell que el que té habitualment, segons ens ha comentat mossèn Sàrries.
Un soroll del cel ha espatllat la relativa calma del lloc. No eren les trompetes de l’apocalipsi, es tractava d’un helicòpter militar que anava cap al nord, suposo que a veure els descendents dels fenicis: els libanesos.
Després hem visitat Cafarnaum, el lloc on habitaren Jesús i Pere Simó, el primer dels apòstols, que era fill d’aquest poble. Avui de Cafarnaum només en queden unes restes arqueològiques que dibuixen i tracen el que eren els carrers i la sinagoga, la mateixa en què Jesús anava el dia del sàbat. Molt a prop d’aquest monumental edifici, ampliat en època posterior a la vida terrenal del messies, es troben les restes d’un carrer que enllaça amb la part baixa del poble, lloc en el qual s’alça una església catòlica, molt impressionant per la seva contemporaneïtat.
Sota el temple, que és fabricat amb formigó, hi hem trobat les restes d’una església paleocristiana, edificada sobre unes altres restes, corresponents a una de les cases de l’antic poble. En aquesta secció del jaciment, uns grafits indiquen un culte a l’apòstol Pere. És per aquesta presència de gravats signatura, el motiu pel qual els arqueòlegs i els teòlegs creuen que es pugui tractar la casa de Pere, on segurament visqué un temps Jesús.
Aquest jaciment que avui hem vist, constitueix sense cap mena de dubte, la resta que més m’ha apropat a la vida del salvador. Aquells rocs, aquells murs, aquells terres mal empedrats, són els que tocà i trepitjà Jesús. De veres.
Abans he parlat de la calor, més de quaranta graus, avui també ha estat una experiència totalment salvatge per una gent de l’interior i de la muntanya de Catalunya, fins i tot les peregrines provinents de la Segarra, la zona més càlida del nostre bisbat, han patit de valent amb el sol i la xafogor de Galilea.
No sé si ha estat per caritat cristiana o per llàstima que li deuríem fer, mossèn Sàrries, al veure l’estat de tota l’expedició, ens ha convidat a un refrigeri a la ciutat jueva de Tiberíades, la qual ja vam visitar ahir. Però encara faltava una estona per arribar-hi.
Després de quinze minuts de viatge, passant prop del poble on va néixer Maria Magdalena, Magdala, hem arribat a Tiberíades, situada encara al mateix lloc d’ahir, al costat del llac del mateix nom, enxafogada i farcida d’edificis europeistes construïts per la febrada sionista. El lloc escollit no podia ser més adient per la temperatura del dia, un bar pizzeria molt petit, més calor impossible, però suficient perquè el conjunt dels peregrins i el xofer ens haguem pogut entaular i prendre un refrigeri; en el meu cas, una cervesa del país. Com que no sé llegir l’hebreu no puc saber-ne el nom i el contingut en alcohol, o potser no en tenia.
En el bar – pizzeria on ens hem instal•lat hi han entrat dos hebreus de mitjana edat, pantalons negres, camisa blanca, kippà al cap, i un revòlver entaforat als corrons. Ens han mirat de fit a fit, hauran vist que som de bona fe i després de parlar amb els amos del local, han marxat. Ni al llunyà oest de les pel•lícules passen coses com aquestes.
Arribats al seminari, la rendició ha estat absoluta. En aquests moments, havent sopat, no em queden ganes ni esma per poder picar aquest article diari. La fresca de la nit Galilea, i les llums de la ciutat àrab - musulmana i cristiana - de Natzaret hem semblen acompanyar i donar una mica de força. Demà, ja no dormiré aquí, visitarem el lloc de la transfiguració de la missa, Tabor; la muntanya del Carmel i Caesarea Marítima, la que fou capital de la regió en època romana.
Per la nit, ens esperarà Jerusalem.
Apa, bona nit.
La zona nord d’Israel té una capital, la nova ciutat de Kiryat Shmona, situada a tret de míssil de les milícies libaneses d’Hezbol•là, que amb el suport de Síria i de l’Iran, s’han posat entre cella i cella expulsar els jueus d’aquesta terra. Cal recordar que molts militants d’Hezbol•là són els descendents dels àrabs fugitius o expulsats d’Israel el 1948 i uns anys més tard de Jordània. La frontera se’ns ha presentat al davant, de patac, un cop hem deixat la capital de la regió direcció Banias. Una filferrada en recorre el trajecte, pujant, anant recte i baixant per tota la línia divisòria.
Durant els diferents desplaçaments que hem anat traçant fins ara, no ha estat gens difícil trobar militars a les cruïlles fent auto-stop, tota una tradició jueva. Sí, sí, el que llegiu, tota una tradició. Mentre que a casa nostra ningú els pararia, aquí és tot un costum. “Qualsevol nen amb un galil fent auto-stop podria ser el nostre fill”, pensen molts jueus. I prou raó tenen. Els israelians als divuit anys han de complir un servei militar obligatori que dura tres anyades, tres. I hi van tots, homes i dones. Després d’aquest temps passen a la reserva activa i cada any han de tornar a la caserna una mesada. Això fins els 40 anys, després passen a una segona reserva, que els obliga fins a no sé quina edat, tornar a la caserna un cop a l’any per a realitzar unes classes de reciclatge.
Banias és un lloc idíl•lic, on el riu Jordà en té el naixement d’un dels seus braços. En aquest paratge tothom ha recollit aigua de les deus que sorgeixen una mica més avall del temple grec embalmat dedicat al déu Ban.
Columnes, capitells, pedres tallades i algunes inscripcions en grec en constitueixen les restes. A Escassos metres de la immensa roca muntanyosa, a la plana, unes excavacions comencen a ensenyar les restes de l’antiga capital romana de la zona: Caesarea.
De seguida hem deixat l’extrem nord de l’Israel actual i del bíblic, el mapa m’indica que som a prop de Damasc, i com no a uns metres del Líban. De fet la carretera que hem pres avui voreja el límit amb els veïns del nord durant una bona colla de quilòmetres.
El dinar ha tingut lloc després de l’eucaristia, a la muntanya de les Benaurances, segons mossèn Sàrries, un dels llocs més importants per als cristians, atès que significa la renovació de la llei, en aquest cas a través de la paraula de Jesús. El lloc, que pot ser no és el real, però si el simbòlic, està format per uns formosos jardins que semblen baixar cap a l’estany de Tiberíades o mar de Galilea. L’església és de nova creació i una comunitat de monges italianes es fan càrrec del bell paratge.
Uns finestrals deixen passar la llum i ensenyen a l’interior del temple una idíl•lica vista del mar de Galilea, sempre presidit pel Golan. Sobre l’aigua hem vist surar un vaixell, que de ben segur es deu dedicar a la pesca o al transport de turistes d’una banda a l’altra del llac.
Una colla de pelegrins ens hem quedat bocabadats amb la visió de la petita embarcació de pesca o d’esbarjo, hem de pensar que som gent de terra endins.
-Mireu! Un barco!
-Oita, sí, que bonic!
Les nostres impressions sobre la presència del vaixell han provocat un toc d’atenció de les religioses italianes. El trencament del silenci ha interromput les pregàries dels fidels, però clar, nosaltres no sempre veiem vaixells.
El dinar ha constat d’un plat de pasta de primer i un peix pescat al llac, anomenat de Sant Pere, de segon. El peix, de la família dels barbs i semblant a una daurada, tenia un aspecte molt però que molt lleig. Però lleig de lletjor, no de malaltís. Estava farcit d’espines, rostit sencer, i amb una cara que semblava dir:
“Menja’m tot i la meva lletjor!”
Jo no l’he tastat, he preferit menjar el plat alternatiu, una porció de pit de pollet de gall dindi, imagineu-vos si era gran. Deixant la ironia de banda, els comensals peregrins han mostrat la disparitat dels gustos del peix pescat a Tiberíades. Estem massa acostumats a l’abundància i a menjar bé. Paga la pena tenir una mica d’escassetat alimentària, de fet, així deurien menjar Jesús i els Apòstols.
La visita de la tarda ha continuat ben a prop, a la vora de l’estany, primer a Tabga, on Jesús multiplicà els pans i els peixos, i després al lloc del Primat de Pere.
El primer lloc, també simbòlic, l’ocupa avui un monestir benedictí d’alemanys. Sí, sí, d’alemanys, que es van instal•lar a Galilea abans de la segona Guerra Mundial. L’església austera, amb tres naus, amaga al seu sòl, les restes d’un temple bizantí, com no podia ser.
Per un moment m’he imaginat trobar algun cavaller teutònic en algun racó de l’església, però no ha estat més que una fantasia provocada al meu cap per la temperatura càlida de la contrada.
Ha estat una visita agradable, tot i els quaranta graus de temperatura, la sobrietat del temple, amb pràcticament cap figura ni decoració, semblava arrossegar-nos a l’Edat Mitja, de quan per les croades gent d’arreu d’Europa, amb molta fe i massa maldestres, arribaren i ocuparen aquesta santa terra. Fins i tot vingué un comte ceretà, vaig llegir l’altre dia en un llibre.
El lloc del Primat Pere es troba a uns cinc-cents metres de l’anterior, es tracta d’una finca que toca al mar de Galilea, amb un bosquet i un sòl engespat, verdós i fresc, que poc ha pogut lluitar amb la calor i la xafogor de l’entorn. Els peregrins hem baixat tots a refrescar-nos els peus al llac, immens, i una mica més baix en el seu nivell que el que té habitualment, segons ens ha comentat mossèn Sàrries.
Un soroll del cel ha espatllat la relativa calma del lloc. No eren les trompetes de l’apocalipsi, es tractava d’un helicòpter militar que anava cap al nord, suposo que a veure els descendents dels fenicis: els libanesos.
Després hem visitat Cafarnaum, el lloc on habitaren Jesús i Pere Simó, el primer dels apòstols, que era fill d’aquest poble. Avui de Cafarnaum només en queden unes restes arqueològiques que dibuixen i tracen el que eren els carrers i la sinagoga, la mateixa en què Jesús anava el dia del sàbat. Molt a prop d’aquest monumental edifici, ampliat en època posterior a la vida terrenal del messies, es troben les restes d’un carrer que enllaça amb la part baixa del poble, lloc en el qual s’alça una església catòlica, molt impressionant per la seva contemporaneïtat.
Sota el temple, que és fabricat amb formigó, hi hem trobat les restes d’una església paleocristiana, edificada sobre unes altres restes, corresponents a una de les cases de l’antic poble. En aquesta secció del jaciment, uns grafits indiquen un culte a l’apòstol Pere. És per aquesta presència de gravats signatura, el motiu pel qual els arqueòlegs i els teòlegs creuen que es pugui tractar la casa de Pere, on segurament visqué un temps Jesús.
Aquest jaciment que avui hem vist, constitueix sense cap mena de dubte, la resta que més m’ha apropat a la vida del salvador. Aquells rocs, aquells murs, aquells terres mal empedrats, són els que tocà i trepitjà Jesús. De veres.
Abans he parlat de la calor, més de quaranta graus, avui també ha estat una experiència totalment salvatge per una gent de l’interior i de la muntanya de Catalunya, fins i tot les peregrines provinents de la Segarra, la zona més càlida del nostre bisbat, han patit de valent amb el sol i la xafogor de Galilea.
No sé si ha estat per caritat cristiana o per llàstima que li deuríem fer, mossèn Sàrries, al veure l’estat de tota l’expedició, ens ha convidat a un refrigeri a la ciutat jueva de Tiberíades, la qual ja vam visitar ahir. Però encara faltava una estona per arribar-hi.
Després de quinze minuts de viatge, passant prop del poble on va néixer Maria Magdalena, Magdala, hem arribat a Tiberíades, situada encara al mateix lloc d’ahir, al costat del llac del mateix nom, enxafogada i farcida d’edificis europeistes construïts per la febrada sionista. El lloc escollit no podia ser més adient per la temperatura del dia, un bar pizzeria molt petit, més calor impossible, però suficient perquè el conjunt dels peregrins i el xofer ens haguem pogut entaular i prendre un refrigeri; en el meu cas, una cervesa del país. Com que no sé llegir l’hebreu no puc saber-ne el nom i el contingut en alcohol, o potser no en tenia.
En el bar – pizzeria on ens hem instal•lat hi han entrat dos hebreus de mitjana edat, pantalons negres, camisa blanca, kippà al cap, i un revòlver entaforat als corrons. Ens han mirat de fit a fit, hauran vist que som de bona fe i després de parlar amb els amos del local, han marxat. Ni al llunyà oest de les pel•lícules passen coses com aquestes.
Arribats al seminari, la rendició ha estat absoluta. En aquests moments, havent sopat, no em queden ganes ni esma per poder picar aquest article diari. La fresca de la nit Galilea, i les llums de la ciutat àrab - musulmana i cristiana - de Natzaret hem semblen acompanyar i donar una mica de força. Demà, ja no dormiré aquí, visitarem el lloc de la transfiguració de la missa, Tabor; la muntanya del Carmel i Caesarea Marítima, la que fou capital de la regió en època romana.
Per la nit, ens esperarà Jerusalem.
Apa, bona nit.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada