dijous, 30 d’octubre de 2008

20 de setembre del 2008

Avui també ha estat un dia molt especial, si fins ara havíem visitat llocs clau, com el de la concepció, el naixement i la vida de Jesús, avui hem assistit al lloc on morí a la creu i ressucità.

Parlem-ne.

Al bell mig de Jerusalem es troba l’església del Sant Sepulcre, en la qual hi ha el calvari i la tomba de Jesús. El temple, que fou construït pels croats, constitueix el lloc de culte més important per als cristians. La mort i la resurrecció tingueren lloc en aquest indret, avui dins de la ciutat, però fa dos mils anys, als afores.

La negror de la nau dóna una solemnitat a l’església. Primer hem anat al calvari, que se situa a un altar més elevat que la resta de la planta, accessible per unes escalinates. Hem tingut la sort de no ser gaires persones fent cua, només un altre grup de catòlics ens han passat pel davant. Un monjo ortodox procurava que la gent pogués entrar al calvari, actuava com a mestre de cerimònies d’una genuflexió col•lectiva i honrosa, tot i que proveïda de càmeres digitals per immortalitzar el moment.

Amb molts companys pelegrins hem parlat del paper de les càmeres en les pregàries i en els nostres actes sagrats. Perquè serveixen? Què hem d’immortalitzar? Perquè tenim aquesta necessitat de retenir? Què no serveix la memòria?

Dins del calvari, amb el cap posat en aquell forat, he tingut una sensació de tranquil•litat, estava conscient del sagrat d’aquell acte, d’aquella pau interior. Un silenci fugisser que s’ha esvaït al sortir d’allà, amb l’ocupació de tirar fotos a altres peregrins, que prèviament també havien retingut digitalment per a mi aquest moment.

Sense sortir de l’església, ens hem desplaçat a la part que es correspon al Sant Sepulcre, que se situa dins d’una edícula. La magnificència de l’indret no s’adiu gens al respecte que s’imposa i que els fidels han de percebre. El recolliment existeix per a alguns, la pregària per a uns altres, mentre que per a la resta, l’espera a entrar al calvari és una etapa més d’una visita guiada que s’aprofita per fer-la petar.

La culpa és de qui xerra, però els responsables del lloc, una altra vegada els ortodoxos, no semblen motivar gaire el silenci.

Hem hagut d’esperar més d’una hora, sense moure’ns de lloc i encara no sabem els motius. L’entrada al Sant Sepulcre ha estat fugissera, però el lloc, també m’ha empès a pregar, a escoltar el meu silenci i a entendre, no només la importància de l’indret, sinó també la meva trobada amb l’esperança.

Després hem anat al mur de les lamentacions. Tot i ser sàbat, festa de precepte jueva, alguns fidels estaven pregant en la part més propera al temple que tenen els hebreus. La resta, que es correspon amb l’esplanada, està ocupada pels musulmans.

Després d’haver-nos separat de les dones, hem entrat al lloc de pregària dels jueus, el famós mur de les lamentacions, amb el cap tapat per un capell. Veure els hebreus pregar esglaia, els seu cossos movent-se com una onada mentre reciten, els seus punys closos. Alguns preguen en veu alta, d’altres xiuxiuegen, un altres preguen col•lectivament, uns en solitari, asseguts, drets...

M’he atansat al mur, l’he tocat, he estat en silenci, jo, el mur del temple, el mateix que reconstruïren a l’arribar de l’exili de Babilònia, jo, tot sol. El so, els precs musicals, les meves mans a la pedra, quina fredor.

No hi ha fotos, el sàbat ho prohibeix; ni tampoc parades; ni ningú que parlés més alt que el del costat....

De cop hi volta he pensat en la història sagrada, en la meva presència en aquell lloc i jo, provinent de la seva antiga Sefarad.

He mirat cap amunt, veient el fi de la pedra i el començament del blau, i de cop i volta, el meu pensament s’ha traslladat cap a temps passats, de quan Salomó en construí el primer. De quan Jesús hi vingué, i com molts dels presents, llegia també la Torà, i com no, també deuria salmejar.

M’he emocionat.

He tornat a mirar davant meu i he deixat de tocar-lo, i sense posar un paperet, he pres cap endins els que hi havia al meu davant, aquest ha estat la meva decisió, altruista, sense res a demanar, només empunyar els desitjos dels altres.

La resta de peregrins també restaven en silenci. Si un mot pot definir el que he vist al mur, ha estat el de rigor, en tots els aspectes.

Hem visitat la sinagoga de l’extrem del mur, és impressionant. Penso en l’actitud dels hebreus, com es deuen sentir de destorbats per la nostra presència, quin delit, quina angoixa. Els demano perdó en el meu silenci per destorbar amb les meves passes el seu lloc de pregària i d’estudi.

Per la tarda hem anat en peregrinatge a l’església del naixement de Joan Baptista i després a la de la Peregrinació, on hem celebrat l’Eucaristia.

Un cop hem tornat a Jerusalem, hem a anat a la seu de la Custòdia Franciscana de Terra Santa, on ens ha rebut el vicari, la primera persona de la meva vida que conec de Palència, una de les províncies més despoblades d’Espanya. Ell mateix ho ha reconegut.

El frare ens ha recollit en una bonica i immensa sala proveïda i ornamentada amb moltes creus de nacra. Quan ens ha tingut recollits ens ha volgut adoctrinar, com a bon frare predicador, en la problemàtica que estant patint els cristians de la zona. L’home en el seu discurs, del tot lloable, partia d’una errada fonamental, confonia cristians amb catòlics, i en tot moment semblava obviar, sobretot quan parlava de la inexistència de cristians al país durant 300 anys, a les comunitats locals, ortodoxes en sa major part.

Tot i aquesta confusió, l’home volia fer-nos partícips de la seva problemàtica, la que patien tots els cristians de la zona. I té molta raó, la majoria, farts de les pressions dels islamistes, que els veuen amb mala cara perquè són fills de Crist; com dels sionistes, que els veuen amb malfiança, perquè a més de cristians, són àrabs, marxen d’aquest país a buscar nous horitzons, la majoria a Europa i a l’Amèrica del Nord.

El bon home m’ha agafat desprevingut i m’ha preguntat en quin mar per molt que posis la canya no pescaràs mai res. Jo que em pensava que era una pregunta amb un doble significat, m’he quedat sense dir res. L’home es referia a la mar Morta. A vegades cerquem el que és complicat, quan realment tenim el més senzill a l’abast de la mà.


Quan ha arribat el torn de preguntes, l’home ha hagut d’aguantar unes quantes crítiques. Jo li he volgut expressar la meva visió d’esglésies com la de Betlem, la qual he considerat un parc temàtic. La pregunta no ha estat feta amb cap mena d’intenció malèvola, però és la meva opinió sobre un negoci sobre la fe dels pobles i les persones.

Que va fer Jesús quan va entrar al temple?

Després ha estat l’hora de sopar i reflexionar, demà ens espera un dia llarg, ens espera el Via Crucis, el mar Mort i Jericó.

Bona nit!

Cap comentari:

 
Free counter and web stats