divendres, 31 d’octubre de 2008

21 i 22 de setembre del 2008

Hem començat aquesta doble jornada a punta de dia, quan el sol encara no mostrava les seves aspes a l’orient encara més llunyà, molt més enllà del nostre Jerusalem, situat en ple desert de Judea, o potser més enllà del Jordà i del Mar Mort, endinsant-se cap a la seca Aràbia, cap a la Babilònia enutjosa, cap al bressol d’Abraham.


El motiu de la matinada no ha estat cap altre que el Viacrucis que commemora la passió i mort de Jesucrist, passant pels llocs per on succeí el seu suplici fins a la mort a la creu.

La ciutat de Jerusalem en temps del messies no estava situada ben exactament en el mateix emplaçament que l’actual, per aquesta raó, el Viacrucis transcorre per un veïnat de la ciutat vella que en l’antiguitat formava part dels afores. De la mateixa manera que bona part de la ciutat antiga, roman avui enterrada fora dels límits de la muralla dels turcs, la que veiem avui.

La benaurada fresca, una vetusta creu i un fotògraf professional han estat els nostres acompanyants en aquesta ruta de pregària i recolliment, allunyada de les nostres vistoses processons i de les concentracions multitudinàries de la penitència de l’Europa Occidental.

Els precs de mossèn Sàrries ha trencat el silenci d’una ciutat encara endormiscada, amb el repte de la mirada desafiant i veu sorneguera dels pocs vianants que per aquella zona passaven. El to burleta de les seves expressions, amb el xiuxiueig en llengua àrab, qui sap el que els seus llavis han modulat. Una amenaça? L’adveniment d’una guerra santa? Possiblement també eren cristians... Repeteixo: qui sap.

La creu ha estat arrossegada per la gran majoria de peregrins assistents a l’acte. En número de dos, hem anat agafant la lleugera i imitada creu negra, un pel cap i l’altre per la cua.

Hi ha hagut una gran demanda de portadors, tot i el trajecte, que s’anaven tornant en cada estació. Ara toca a un parell, ara a un altre. Tots tenien una promesa a fer, o qui sap. El que interessa és rememorar. S’ha donat la casualitat que un membre de l’expedició ha portat la creu en quatre vegades diferents, motiu que ha indignat a una de les peregrines, que un cop s’ha acabat el Viacrucis, ha plorat compungida i de ràbia perquè no ha pogut dur en cap moment la creu, ni pel cap, ni pel peu.

No puc pas negar el meu agraïment quan el Benigno, el membre més veterà del grup, amb prop de noranta anys sota l’esquena, m’ha demanat si podia portar la creu en nom seu. Sincerament, m’ha honorat molt la seva petició, atès que no pensava dur el crucifix; de fet, mai he participat en una processó ni en un Via Crucis. Sempre hi ha un primer cop.

Després de portar la creu he continuat el recorregut al costat del Benigno, persona amb la qual hem conservat molt durant tot el viatge per Terra Santa. El Benigno és un “montañés”, un càntabre de tota la vida: fort, senzill i humil. Una persona de bon xerrar, de conversa fàcil i una dicció radiofònica amb la qual frueixes tot escoltant les certeses que diu. Ell i un altre peregrí, el senyor Pirot, conformen un duet interessant, bastit per una forta espiritualitat i fe. Dos homes dels quals hem après molt tots els presents, entossudits en les fotografies, els records i emparats per la nostra malaltissa xerrameca.

Entrant en un dels carrerons, en Benigno, que estava al meu costat, ha relliscat, i ha caigut de patac damunt d’unes bosses d’escombreries. No ha fet falta que ningú l’alcés, s’ha aixecat pràcticament sol. Ha estat com una de les caigudes de Crist, he pensat, i en poca estona, he vist que ell ho comentava a una de les companyes que ens acompanyava.

Les darreres estacions no les hem pogut fer en els llocs que l’església catòlica té assignats dins del temple del Sant Sepulcre. El motiu no ha estat cap altre que la celebració d’un ofici. Davant d’aquest imprevist, els mossens han optat per concentrar-les totes en un mateix punt de l’interior del temple, el suficientment allunyat de les zones més concorregudes.

Un cop acabat el Viacrucis, hem volgut tornar a visitar, amb molta més tranquil·litat que ahir, el Sant Sepulcre, el lloc més sant del cristianisme. Avui no hem trigat tant com l’altre dia, bé, hem tardat una bona estona: un parell d’hores?

Tot i l’espera, just entrar, a l’emplaçament de la tomba sagrada, un religiós ortodox ha començat ha cridar i a empènyer els presents, com si tingués pressa i li féssim nosa. Entre els que han estat empunyats pel colèric personatge, digne de sortir en un dels quadres més clarobscurs de Goya, s’hi comptava el Benigno. L’home ens tractava com si fóssim bestiar en un escorxador. Davant d’aquesta miserable i deplorable escena, i descuidant la sacralitat del lloc, he recomanat a aquest senyor que callés i que es calmés, però de res ha servit, encara s’ha enfollit més. Jo, davant d’aquesta visió d’un fugitiu de qualsevol frenopàtic, no m’he callat i li he plantat cara, però de res ha servit, encara ha bramat més. Al final he decidit callar, girar-li l’esquena i deixar que continués amb els seus udols forassenyats.

Quan hem sortit del temple, ens hem adonat dels motius de la cridòria del salvatge, en un carreronet hem presenciat la sortida del patriarca greco-ortodox del seu palau en direcció cap al Sant Sepulcre. Una visió d’altres temps, digna d’un llibre de fotografies antigues: un seguici encapçalats per dos macers, cadascú dels quals anava al davant d’una filera de religiosos ensotanats i barbuts, amb cara de pocs amics. Cap al final de la corrua, en un lloc central, el patriarca de Jerusalem dels greco-ortodoxos. Una imatge imponent, amb autoritat, que glaça amb la mirada, de mal oblidar. Mentre la comitiva caminava parsimoniosament, els macers han deixat anar les maces contra el terra, ensorollint el veïnat amb un cop sec, que s’ha anat repetint periòdicament fins que els hem perdut.

Després hem tornat a la seu del Patriarcat Llatí, a l’hotel, per esmorzar i agafar forces pel que ha estat un llarg i apassionant dia.

La primera etapa del peregrinatge d’avui ha transcorregut per Betània, actualment situada dins de la Cisjordània ocupada pels israelians. Els carrers denoten el menyspreu de la guerra cap a la pau, el caos sembla regnar en tots els racons, els sots a la carretera, els cotxes deixats i abandonats, el color esgrogueït el paisatge del desert de Judea que ja es palpa, presidit pel blau engrescador de la volta celestial.

Tot i que el destí de la nostra incursió a aquesta ciutat palestina ha estat la visita de la tomba de Llàtzer, m’he permès el luxe d’escriure, mentre l’hem vorejat i travessat amb l’autocar, unes ratlles dedicades a aquesta urbs, per una banda tan caòtica i per l’altra tan digna:
Sos carrers bruts, empolsimats, deixats i embrossats, així com daurats per un sol potent que rosteix les cases i daura l’herba.

La gent senzilla de Betània camina per aquests carrers, que com les voreres farcides d’estris i trastos, no condueixen enlloc, simplement resisteixen el pas de la humanitat dels seus habitants, fills de déu, humils, senzills i detentors de la veritat.

L’horror del lleó d’Israel encercla el seu horitzó, però saben que la llum de déu els il·lumina.
La tomba de Llàtzer, és avui l’esperança del poble Palestí, la seva resurrecció és la seva llibertat.

- Llàtzer, aixeca’t!!!!

- Betània, viu!!!

La tomba del ressuscitat es troba enmig d’un carrer enrampat, que amb prous feines els cotxes hi poden pujar sinó és a base d’una forta accelerada per part dels soferts xofers.
A una banda del carrer, com si d’una casa més es tractés, es troba la tomba, que no deixa de ser una verdadera i fonda cova, que s’aprofundeix en la roca, cap a dins de la terra, excavant la penya, semblant apropar-se als inferns a través d’unes relliscosos esglaons petits i humits.
Hi hem hagut de baixar en grups, atès que tots no hi cabíem. Quan ha arribat el meu torn m’he imaginat la feinada que deurien tenir per baixar el pobre Llàtzer difunt. Una tasca que el Salvador convertí en una inutilitat al ressuscitar al difunt. Se suposa que la tomba abrigà més difunts i qui sap, si també el pobre Llàtzer, que hagué de passar dues vegades per la mort. Qui diu què no hi retorn? I l’esperança en la resurrecció?
Un cop hem deixat Betània, el bus ha començat a baixar per una autopista cap a la Mar Morta. Abans d’arribar-hi hem hagut de descendir, i millor dit, per sota el nivell del mar Mediterrani, travessant el Desert de Judea, torrat i assecat de vida.
La ruta endoblada rellisca per un cert pendent cap al Mar Mort, serpentejant enrampada l’esgrogueït desert de Judea, que competeix amb per dominar l’horitzó amb el cel blau, orfe de núvols.
Enmig de la sequera i del no res, encara hem pogut veure alguns matollars i algun arbre solitari i assecat, amb unes arrels, que clavades ben endins la terra, deuen cercar aigua.
Prop de la carretera, hem pogut veure un, dos, tres, quatre i molts campaments de barraques fetes amb llaunes, planxes de ferro i altres material en desús, com els famosos veïnats de la Barcelona industrial que amuntegaven gent en la perifèria urbana fins que l’alcalde Maragall els esborrà.
El mossèn ens ha explicat que els seus habitants són els famosos beduins, els mateixos que m’imaginava a llom d’un camell i vivint en boniques i bucòliques tendes. De bucòlic res, ni la canalla que s’ha atansat descalça cap a l’autocar, just quan ens hem aturat, per tirar quatre fotos al campament.
La imatge ha estat dantesca, ja no pels petits, ells estan acostumats a viure a la sorra i a pidolar, sinó per nosaltres, que els hem tractat com si fossin micos d’un zoològic, tirant-los caramels i monedes, en comptes de cacauets.

Una mica més lluny del grupet de canalla, que estava format per tres nens i una nena, ha aparegut un infant que amb prou feines caminava. M’ha sobtat la vivacitat de les seves passes petites, amb els seus peus nus, i els seus cabells castanys que semblaven enlluernar un ulls ben clars i verds.

Aviat hem arribat al nivell de la Mar Morta, però abans d’arribar al complex turístic preparat pels banys salats, ens hem aturat sota mateix de les coves de Qum-ram, les dels Essenis i dels pergamins. Amb el Benigno hem aprofitat el moment per immortalitzar aquest moment, els dos davant dels forats de les coves.

Després de tornar a pujar al bus, ens hem dirigit cap el complex turístic, bo i passant primer per una abandonada i derruïda caserna de l’exèrcit jordà, el qual deixà aquests llocs a corre-cuita durant la Guerra dels Sis Dies, quan els israelians, davant de l’amenaça àrab, emprengueren una de les operacions bèl·liques més sonades de la història recent.

El complex turístic m’ha semblat una barreja de balneari de la costa i un intent d’imitació de platja nord-americana, amb vigilant salvavides de posat xulesc inclòs. Com si l’haguessin tret d’una sèrie de televisió, mirava amb unes ulleres de sol a les banyistes del peregrinatge, pensant:

- Aquí, estic jo, pel que calgui.

He estat dels poc peregrins, o en aquest cas, turistes, que no s’han aventurat a posar-se un banyador i mullar-se en aquest líquid salobre i buit de vida. Sincerament, m’he estimat més la companyia d’un petit comitè de companys de viatge, aplegats sota una beneïda ombrel·la, situada a la part superior del recinte, que tot formant unes feixes baixa fins el nivell del mar.

Tot i la voluntat de no posar els peus a l’aigua, no m’he estat de marxar del lloc sense tocar-la. M’hi he atansat i introduint només un dit a la massa aquosa, n’he tingut prou: és oliosa, verdosa i densa, de fet, tota ella llueix un malaltís color gris verdós, no m’estranya que l’anomenin Mar Morta.

Quan m’he apartat de la zona de bany, m’ha fet gràcia tornar a veure el “vigilant”, amb el seu posat de salvavides americà, amb ulleres de sol, transistor de ràdio i manera de fer o fatxenderia importada de les telesèries nord-americanes. No sé que deu vigilar, encara és hora que vegi una onada.

Un cop els banyistes s’han assecat i tret la greixosa capa de líquid aquós i sal de la pell i els cabells, hem reprès el camí, aquest cop cap a la veïna Jericó, situada al nord de la massa d’aigua i no gaire lluny d’on el Jordà perd el seu camí cap al mar.

Jericó conforma un dels nuclis administrats per l’Autoritat Nacional Palestina, una petita illa on els àrabs poden viure en certa llibertat política i amb un mínim de dignitat.

Els punts d’intercanvi fronterers entre els israelians i els palestins també se semblen a una pel·lícula americana: filferrades, uniformes, fusells, vehicles blindats... tot un honor a la pau i a la tranquil·litat.

A Jericó ens hem atansat molt ràpidament als peus d’un monestir ortodox que es troba enlairat i entaforat entre les parets d’una muntanya d’aspecte sorrenc. L’accés al cenobi, fins fa poc, es podia fer per un corriol, però no fa gaire temps que l’Autoritat Nacional Palestina hi ha posat una mena de telecabina, que li dóna un aspecte alpí, de film de James Bond, i com no, també montserratí.


L’Autoritat Nacional Palestina està destinant molts recursos al turisme, la tasca és difícil, atès el seu estat de provisionalitat i de guerra estúpida amb els israelians.

Hem dinat en una mena de centre comercial i d’esbarjo administrat pel Govern palestí, similar al del baptistes americans de l’altre dia. Sense cap mena de dubte, ha estat un dels llocs on hem menjat millor, un correcte i complet bufet lliure ha estat el culpable d’omplir els nostres famolencs estómacs i assedegades goles.

Després de dinar, amb unes companyes i un dels mossens, hem anat a estirar les cames per l’exterior del recinte, un aparcament vigilat per un policia palestí, que prou feina tenia en fer de model per a tots els turistes. Semblava un home simpàtic i cofoi, vaja, molt allunyat de la marcialitat exposada pels militars israelians, obcecats i obsessionats per la seguretat. Què prou raó tenen. Però per la pau abans han de buscar la concòrdia i l’enteniment, inexistents avui.

Amb un sol potent, que ha estat capaç d’evaporar tota l’aigua de la ribera de Jericó i que si ningú no l’atura, eixugarà la de la Mar Morta, ens hem allunyat d’aquesta zona, tot enyorant els núvols, que aquí deuen ser uns simples miratges o elements dels somnis.

La pujada cap a Jerusalem ha estat ràpida, el temps just per anat a l’hotel, canviar-nos i tornar a l’autobús, per després visitar el cenacle, un dels llocs més sants del cristianisme. L’edifici m’ha semblat una mena de palau medieval, com els que tenim a Barcelona, vaja, tampoc li he pogut prestar molta atenció, el meu cansament ha provocat que el meu cos s’hagi mig esgotat del que en diem forces. Arrossego les ales. Però i els meus companys de viatge?


Pufff, si que aguanten, diuen que la fe mou muntanyes, i és ben veritat, només cal mirar-los. Quina resistència.

Del cenacle ens hem introduït a Jerusalem per una de les portes de la muralla i ens hem atansat al Sant Sepulcre, on hem celebrat l’Eucaristia. Pel camí hem passat per una església russa. Mossèn Sàrries ens hi ha fet entrar, i de fet, ha valgut la pena, tot molt bonic, blanc, il·luminat, i una mica laberíntic, amb una companya de Guissona ens hem perdut mentre tiràvem fotografies i filmaven el recinte. Després riem dels japonesos de la Sagrada Família de Barcelona. La cosa que més m’ha cridat l’atenció d’aquest temple no guarda cap relació amb objectes de culte o alguna peça de l’arquitectura: a la sortida, prop d’una taula en què els responsables venien souvenirs, hi havia un retrat molt gran del darrer zar de Rússia.

L’entrada al Sant Sepulcre ha estat més alleugerida que en les altres ocasions, hem pogut passar amb certa celeritat fins el lloc reservat pels cultes catòlics, bo i veient abans una picabaralla litúrgica protagonitzada per religiosos ortodoxos, que en comptes de cantar, cridaven de mala manera, només amb un objectiu, interrompre una exposició del santíssim d’un grup catòlic. Qui sap, a vegades també deuen ser els catòlics els cridaires.


Farts de sentir els udols dels grecs, ens hem desplaçat cap a la capella catòlica on hem celebrat l’Eucaristia.

Després de sopar, hem aprofitat la fresca de la nit per fer les darreres compres per Jerusalem, records garlandes i una passejada per un bonic centre comercial, que en un diumenge a la nit, estava ple de boniques hebrees, brunes, de mira fosca i enlluernadora, i com no, desafiant, totes unes joies vivents.

L’hora de dormir s’ha allargat en la nit, Jerusalem s’acomiada de la meva presència, la ciutat santa de mitja humanitat, derruïda, construïda, aixecada, guerrejada i pacificada. La lluita entre els uns i els altres mentre ella sobreviu al centre de les disputes, pensant i altiva.

He estat molt poca estona al llit, atès que a les dues de la matinada han tocat diana per anar a l’aeroport de Tel Aviv per tornar cap a Catalunya. Tot i que l’hora de sortida de l’avió estava programada a les set del matí, cal estar a les instal·lacions tres hores abans, per haver de patir els tan pesats però innecessaris controls de seguretat antiterroristes.

Aquest cop, la curiositat del personal de terra de la companyia aèria El AL i de la policia de fronteres israeliana ha estat el meu aspecte morú, accentuat pel fet de no haver-me afaitat durant tots aquests dies. Buf. Quina gent. Si tota la gent de pell bruna, mediterrània, ha de ser motiu de sospita terrorista, anem afanyats.

Sort que al viatge de tornada he tingut una companya de seient ben guapa, una de les hostesses de l’avió i com no, la companyia de tot el grup, dels quatre mossens, i de l’alegria de tornar a casa.

Viure amb gent diferent, compartir el teu espai amb companys i companyes de totes les edats i classes, m’ha servit de molt, per començar m’ha ajudat a comprendre, conèixer i escoltar.
Ara estic a casa, a Andorra, és de nit, plou i tinc un garbuix de feina. Demà toca treballar, veure els meus amics, compaginar una altra vegada la rutina, a veure que en puc treure del peregrinatge, la resposta, en el proper capítol.

Cap comentari:

 
Free counter and web stats