diumenge, 19 d’octubre de 2008

19 de setembre del 2008

Avui ha estat un dia clau en el peregrinatge, durant el matí hem visitat el turó de les Oliveres i a la tarda ens hem traslladat a Jerusalem, per visitar la Nativitat i el camp dels Pastors.

Comencem.

El Turó o Muntanya de les Oliveres no sembla el seu nom indica, o millor dit, no en fa cap honor. De fet, només hi ha algunes quantes oliveres, en algun pati o jardí de les moltes cases habitades a la zona. Els immobles i el turó se situen dins de la zona àrab de la ciutat, la que va ser conquerida durant la Guerra dels Sis Dies. Fora de cases, al turó també hi podem veure esglésies i un gran cementiri jueu, immens, el qual s’estén fins al peu del torrent que hi ha davant de les muralles otomanes de la ciutat terrenal.

Anem a pams, el dia l’hem començat en un dels llocs que haurien de ser més importants pels cristians, el de l’ascensió, avui convertit en una finca particular, que també fa de mesquita. El seu propietari, quan veu que venen turistes, obre les portes del petit recinte, proveït de pati i minaret i estén la seva parada de venda de postals i souvenirs.

Dins del pati hi ha una mena de petit edifici circular, d’origen croat, que en altres temps estava obert. Dins, al terra, hi ha un retall en una pedra que presenta com una concavació en forma de peu, la qual segons la tradició, és la solidificació de la darrera petjada del messies abans d’ascendir al cel. La darrera embranzida, el darrer impuls abans d’ascendir cap a l’eternitat.


El lloc de l’oració del Parenostre no es troba gaire lluny del de l’ascenció. Un patí molt tranquil esbossa un garbuix de parenostres en diferents llengües posats en els murs damunt de rajoles. El que més hem vist els peregrins ha estat un que hi deia: “valencià”, amb un accent tancat a l“a”. Un recorregut pel lloc ens en ha mostrat moltes més peces amb l’oració principal del cristianisme en diferents parlars, en destaco l’occità, el niçard, el bearnès, el mallorquí i el provençal. El que es corresponia al català, tot i trobar-se damunt d’una porta, ressaltava per la seva posició, molt més alt que la resta. M’ha estranyat no trobar cap parenostre en argentí, bolivià, cubà, andalús i xilè. Pel que tinc entès, aquests països també són catòlics. Amb tanta proliferació de llengües, dues peregrines araneses, de la població de Les, m’han connotat la seva preocupació per la no presència de l’aranès. De fet, tenen tota la raó del món, mossèn Comdó Sambeat s’ho mereixeria.
En aquest lloc, abans de començar la ruta pels plafons de l’oració, hem escoltat un bonic parlament del mossèn, del tot emocionant i encarat a un respecte a la figura dels progenitors.
Mossèn Sàrries, que any rere any, se n’encarrega dels peregrinatges d’Urgell a Terra Santa, és la clara representació d’un religiós de la nostra terra, proper a la gent, pacient, tranquil i pacífic.

D’altra banda, veient-lo com es mou, li entreveig un gran amor cap a Galilea, Judea i Samaria, en qualsevol de les seves formes estatals i polítiques. Tan aviat ens explica detalladament les batalles de les guerres araboisraelianes, com ens parla de la mala sort dels palestins, sobretot dels cristians.

En el darrer tram del recorregut per la església dels Parenostres, hi hem trobat una botigueta regentada per les carmelites. Mentre estàvem pagant uns escapularis, un home ens ha començat a cridar en una llengua eslava, possiblement rus. Els seus brams ens han espantat i esfereït. En temps de Jesús, els anomenaven endimoniats, avui en diem bojos. Quan hem sortit del recinte, l’eslau, que estava al nostre darrere, semblava més calmat. Potser estava angoixat per la xafogor, tot i que el dia ha aparegut ennuvolat i fresc.

Sortint d’aquest indret, hem pres el camí de baixada de la part més alta del turó, per arribar al Dominus Flevit, el lloc on el senyor plorà. Avui un bonic jardí, en el qual se situa una capella molt bonica, guardada també pels franciscans, on hem resat plegats.

D’aquest bonic lloc, que s’alça com un balcó davant de la Ciutat Terrenal, ens hem desplaçat fins a Getsemaní, l’hort de l’agonia de Jesús. Aquest lloc ens ha semblat fascinant, també guardat pels franciscans, el silenci només es trencava per les passes dels peregrins; i la solidesa del color fosc de l’ambient, pels flaixos de les màquines. Allà hem pregat, i com no, també hem tirat més d’una foto. A vegades em paro a pensar el fetitxistes que ens hem tornat amb les imatges, com si la paraula i el record ja no comptessin gens.

Al costat de Getsemaní, que avui és una bella basílica, hi ha un hort amb unes oliveres. Mossèn Sàrries ens ha explicat que diuen que algunes tenen 2.000 anys. Un dels mossens del grup m’ha convidat a agafar una de les olives dels arbres, que encara estan verdes, quan arribi a casa provaré de sembrar-la.

De la basílica, que es troba al fons de la vall, prop d’on passava el torrent, hem anat a la gruta del Prendiment, allà on la tradició diu que es refugiaren vuit apòstols, mentre Jesús estava a Getsemaní amb Jaume, Pere i Joan. En aquest lloc fou on Judes el traí, i com no on Pere tallà l’orella al servent del gran sacerdot, un dels que l’anaren a apressar, de nom Marcús.

La cova o gruta de penediment, que es troba a un cop de pedra del lloc de l’hort on el messies pregà mentre els tres apòstols principals dormien, se situa al costat de la església del Sepulcre de Maria, segons la tradició de Jerusalem. El temple, que és ortodox, comença amb unes amples i fondes escales que semblen descendir al fons de la terra. A sota de tot, hi ha la tomba, avui convertida en capella.


Per la tarda, després de dinar a l’hotel, hem anat a Betlem un altre cop, aquesta vegada per contemplar el lloc, on segons la tradició, nasqué el messies.

Passar a l’altra banda del mur és una epopeia, i encara més un divendres de ramadà. Taxis, busos, cotxes particulars, que s’esperen al cantó palestí, mentre els fidels retornen de pregar de Jerusalem. Els busos israelians destinats als musulmans deixen els seus passatgers a la porta del mur, allà baixen, passen els controls i entren a peu a Palestina. A l’altra banda els esperen altres autobusos i vehicles, amb els quals continuaran els seus trajectes fins a casa.

Ens ha costat molt arribar fins a la basílica de la Nativitat. Els monjos ortodoxos que se’n cuiden no tenen cap problema per fer entrar policies palestins dins del temple. No sé, no he trobat gens apropiat, de la mateixa manera que no m’ha agradat gens el tracte que donaven als peregrins, com si fos bestiar. Ens hem esperat prop d’una hora per entrar a la cova o capella de la Nativitat.


Dins de l’església, que semblava més una cua d’hisenda o d’immigració, hi feia molta calor i la porta de la cova estava barrada perquè uns monjos estaven cantant i pregant. Quan entràvem, un guia, una mica esvalotat, ha començat a donar-nos presses, faltant fins i tot el respecte cap al mossèn. Caldria que es comencés a deixar de tenir aquests llocs com a una fàbrica de diners i es comencés a conscienciar a la gent que un temple no és un parc temàtic. En aquesta conscienciació, també hi haurien de passar les agències de viatge i alguns guies i religiosos locals.

No hem tingut temps de pregar dins de la Cova, tot per culpa de les ganes de guanyar diners. Mentre, els membres de la confessió greco-ortodoxa, tenien tot el temps del món per pregar, sense cues i sense crits. Sortosament, al costat mateix de la basílica bizantina, avui greco-ortodoxa, existeix la catòlica. Les dues es comuniquen per uns murs laterals. Aquesta és l’única similitud, la resta són diferències. En la catòlica la gent hi prega, a l’ortodoxa, només oren els d’aquesta confessió, la resta assisteixen forçats a una mena de Port Aventura o Eurodisney.

Amb la tristor del lloc, i amb el so dels minarets, de les mesquites que els musulmans han construït a l’altra banda de la plaça on es troben les dues basíliques cristianes, hem marxat del centre de Betlem.

El proper destí ha estat el camp dels Pastors, on hem celebrat la missa. Entre els cants hi havia nadales, que sempre són boniques i alegres, encara que sigui setembre. Però ja se sap, si els anuncis de les festes comencen cada cop més aviat, també ho poden fer les celebracions religioses.

A la sortida hem menjat torró, que sempre ve de gust. Mai havia començat la campanya de Nadal tan aviat, a mitjans de setembre.

Bona nit des de Jerusalem.

Cap comentari:

 
Free counter and web stats