Després del viatge en autocar, procedents d’Andorra, via la Seu d’Urgell i Guissona, hem arribat a l’aeroport de Barcelona uns peregrins del segle XXI, equipats amb mòbils i molt allunyats de les penes dels que ens precediren en temps passats.
El grup està format per prop de cinquanta ànimes d’Andorra, la Seu d’Urgell, Guissona, el Poal, Les, Bellver de Cerdanya, Barcelona, Vielha, Reus, Corbera del Llobregat, Manresa, Escaldes – Engordany, Encamp, Olvan, Rubí i Sant Julià de Lòria. El destí: Terra Santa, actual estat d’Israel.
Però tornem a l’aeroport. El garbuix humà que s’hi mou, ha semblat desaparèixer a l’hora de facturar els equipatges. El personal de EL-AL, la línia aèria israeliana, prenent mil i una mesures de seguretat contra possibles atemptats, ens ha sotmès a un amistós, però rigorós i llarg qüestionari. En el meu cas ha estat més extens que la resta de companys, suposo que la culpa la té l’aspecte semita de les meves faccions.
La noia/agent del personal de terra que em dirigia les preguntes, bruna i amb uns ulls encisadors, sense perdre mai el somriure de la seva boca d’anunci de dentífric, m’ha preguntat quins eren els motius del meu viatge, què volia fer a Israel, si hi tenia amics, si coneixia els dels grup, i quins llocs visitava... Vaja, tot sigui per la seguretat.
No visites Tel Aviv? – M’ha preguntat.
No, es tracta d’un peregrinatge. – li he respòs.
Quina pena.
Si tu em convides, segur que torno. - li he contestat.
La seva gràcia ha estat aclaparadora, del mateix nivell que les seves sospites, per això haurà anotat en hebreu al tiquet que m’ha donat, una cosa ben inintel•ligible per a mi, i que de ben segur que la xicota que m’ha atès després, la que realment m’ha facturat la maleta i atorgat el seient, ha entès perfectament. Per aquest motiu m’ha col•locat en un lloc com el m’ha tocat, ara en parlaré.
El viatge en avió ha estat llarg, prop de quatre hores, però vaja, res comparat amb el que patiren els peregrins d’altres èpoques, els de l’Edat Mitja, o el mateix mossèn Cinto, en ple segle XIX, a bord d’un vaixell.
L’avió, tot i els ensurts de les corrents d’aire, té això de positiu, la rapidesa, i com no, l’efectivitat o puntualitat. Tot s’ha de dir, un viatge curt per a gent d’altres èpoques, però llarg per a nosaltres, els éssers humans del segle XXI, massa avesats a les corredisses, als horaris i a les presses de les jornades laborals.
Entaforat entre dos seients ocupats per dos hebreus, que semblaven sortir d’una caserna militar, he passat tot aquest temps, quatre hores eternes, en les quals he intentat menjar una mica a base de practicar ioga, o beure un cafè sense esquitxar l’israelià amb posat espartà assegut al meu costat dret. Tant bon punt hem pujat a l’avió, ha mostrat la seva pertinença a la religió d’Abraham, posant-se una mena de miniboina al cap, subjectada per dos clips, com els que porten les padrines i les tietes. Més endavant he recordat el nom del minúscul capell: kippà .
Ep! Me'n descuidava: la majoria dels prop de cinquanta peregrins del bisbat d’Urgell i d’altres llocs de Catalunya són dones, d’entre els cinquanta anys i la seixantena, plenes d’alegria, optimisme, i com no, també de bondat.
Arribada a Tel Aviv, ciutat que com sabeu, no visitarem per la seva modernitat i pel fet que no és bíblica. Segons mossèn Sàrries, l’organitzador del peregrinatge, la població no té un centenar d’anys.
Un cop hem sortit de l’aeroport, encara més cues i seguretat, aquest cop per segellar el passaport. He esperat pacientment prop de mitja hora en una filera múltiple que es dirigia a unes cabines, com les de telèfons, però habitades per unes funcionàries d’immigració israelianes. La que m’ha tocat, com si es tractés de la grossa, m’ha preguntat en anglès quan de temps em volia quedar a Terra Santa, o això he cregut entendre.
La meva resposta, potser gens intel•ligible, no ha estat compresa per la funcionària hebrea, que intuint el meu anglès casolà, ha estampat amb un cop de puny el segell del visat damunt del meu passaport, tot mostrant un malcarament familiar, que em pensava que només tenia lloc a la vella i caduca Europa.
El viatge amb autocar de l’aeroport Ben Gurion, el nom és deu a un líder nacionalista jueu, cap al nostre primer destí, Natzaret, segons mossèn Sàrries, havia de durar dues horetes, però un embús de trànsit, una altra exportació europea a aquests territoris, ho ha allargat una mica més.
Una allargada que ha estat beneficiosa, doncs ens ha permès escoltar una bona lliçó d’història i d’actualitat política d’aquest territori que ha anat a càrrec de mossèn Sàrries.
Mentre el prevere ens ha parlat del naixement d’Israel, hem vist com un mur de formigó i de ciment aïllava una població àrab d’una altra d’israeliana. Un país amb un territori dual, aquesta és la primera impressió que n’he tingut, en el qual hi viuen dos pobles, amb dues idees diferents del territori, amb unes cultures oposades però complementades: una d’idealista, nascuda dels pioners sionistes dels segles XIX i XX, que com una colla de minyons escoltes transformaren una pantans en conreus esplèndids; i una altra de més realista, que sobreviu el dia a dia, mirant un futur incert tot parlant àrab.
Mentre un tros del territori sembla ben conreat, ordenat i amb urbanitzacions sortides del centre d’Europa – i això que és un país sec -; l’altre es caracteritza per unes cases, la majoria inacabades, de grans blocs de formigó, amb terrats, oberts finestrals i antenes parabòliques. Presidides per uns esvelts minarets i disposades aleatòriament damunt de turons i als fons de les valls, amb carrers desendreçats, bruts i estrets, que contrasten amb els barris germanitzats dels jueus. Val a dir que estic parlant de les zones poblades per àrabs, que tot i la negativitat del meu relat, estan farcides d’aquest esperit mediterrani que ens encomana a tots els riberencs del mar interior.
La nit ens ha atrapat a l’entrada de la vall de Jez Rael, des d’on ens hem dirigit amb el bus cap a una serralada de muntanyes, serpentejades per la carretera en una de les seves vessants. Al capdamunt ens esperava Natzaret, una formosa ciutat àrab de dins d’Israel, caòtica en la forma, però potser amb millor nivell de vida que les que resten a l’altra banda de les filferrades i dels murs de formigó, les quals constitueixen un estrat descriptiu més patètic. I aquestes darreres, les de la intifada, encara es poden subdividir en altres sèries, fins arribar a les poblacions de la Franja de Gaza, tot un honor del desastre.
El lloc on ens allotjarem a Natzaret durant uns dies és el seminari melquita, un edifici que sembla construït als anys seixanta del segle XX, però que en comptes d’honorar a la seva nomenclatura, avui existeix com a hostal de peregrins i com a col•legi d’ensenyament secundari.
Abans de sopar, he sortit a fora, a tirar quatre fotos a Natzaret, que en temps de Jesús era un poble, i que ara, sembla més, a jutjar per l’urbanisme el barri de la Salut de Badalona.
La fosca nit del ramadà, presidida per la lluna vella, m’ha mostrat els cants que sorgien de la megafonia dels minarets de les moltes mesquites natzarenes. Alà és gran, podríem dir, però si em permeteu, després d’haver sentit els cants a les oracions dels mahometans, puc afirmar que és impressionant.
El grup està format per prop de cinquanta ànimes d’Andorra, la Seu d’Urgell, Guissona, el Poal, Les, Bellver de Cerdanya, Barcelona, Vielha, Reus, Corbera del Llobregat, Manresa, Escaldes – Engordany, Encamp, Olvan, Rubí i Sant Julià de Lòria. El destí: Terra Santa, actual estat d’Israel.
Però tornem a l’aeroport. El garbuix humà que s’hi mou, ha semblat desaparèixer a l’hora de facturar els equipatges. El personal de EL-AL, la línia aèria israeliana, prenent mil i una mesures de seguretat contra possibles atemptats, ens ha sotmès a un amistós, però rigorós i llarg qüestionari. En el meu cas ha estat més extens que la resta de companys, suposo que la culpa la té l’aspecte semita de les meves faccions.
La noia/agent del personal de terra que em dirigia les preguntes, bruna i amb uns ulls encisadors, sense perdre mai el somriure de la seva boca d’anunci de dentífric, m’ha preguntat quins eren els motius del meu viatge, què volia fer a Israel, si hi tenia amics, si coneixia els dels grup, i quins llocs visitava... Vaja, tot sigui per la seguretat.
No visites Tel Aviv? – M’ha preguntat.
No, es tracta d’un peregrinatge. – li he respòs.
Quina pena.
Si tu em convides, segur que torno. - li he contestat.
La seva gràcia ha estat aclaparadora, del mateix nivell que les seves sospites, per això haurà anotat en hebreu al tiquet que m’ha donat, una cosa ben inintel•ligible per a mi, i que de ben segur que la xicota que m’ha atès després, la que realment m’ha facturat la maleta i atorgat el seient, ha entès perfectament. Per aquest motiu m’ha col•locat en un lloc com el m’ha tocat, ara en parlaré.
El viatge en avió ha estat llarg, prop de quatre hores, però vaja, res comparat amb el que patiren els peregrins d’altres èpoques, els de l’Edat Mitja, o el mateix mossèn Cinto, en ple segle XIX, a bord d’un vaixell.
L’avió, tot i els ensurts de les corrents d’aire, té això de positiu, la rapidesa, i com no, l’efectivitat o puntualitat. Tot s’ha de dir, un viatge curt per a gent d’altres èpoques, però llarg per a nosaltres, els éssers humans del segle XXI, massa avesats a les corredisses, als horaris i a les presses de les jornades laborals.
Entaforat entre dos seients ocupats per dos hebreus, que semblaven sortir d’una caserna militar, he passat tot aquest temps, quatre hores eternes, en les quals he intentat menjar una mica a base de practicar ioga, o beure un cafè sense esquitxar l’israelià amb posat espartà assegut al meu costat dret. Tant bon punt hem pujat a l’avió, ha mostrat la seva pertinença a la religió d’Abraham, posant-se una mena de miniboina al cap, subjectada per dos clips, com els que porten les padrines i les tietes. Més endavant he recordat el nom del minúscul capell: kippà .
Ep! Me'n descuidava: la majoria dels prop de cinquanta peregrins del bisbat d’Urgell i d’altres llocs de Catalunya són dones, d’entre els cinquanta anys i la seixantena, plenes d’alegria, optimisme, i com no, també de bondat.
Arribada a Tel Aviv, ciutat que com sabeu, no visitarem per la seva modernitat i pel fet que no és bíblica. Segons mossèn Sàrries, l’organitzador del peregrinatge, la població no té un centenar d’anys.
Un cop hem sortit de l’aeroport, encara més cues i seguretat, aquest cop per segellar el passaport. He esperat pacientment prop de mitja hora en una filera múltiple que es dirigia a unes cabines, com les de telèfons, però habitades per unes funcionàries d’immigració israelianes. La que m’ha tocat, com si es tractés de la grossa, m’ha preguntat en anglès quan de temps em volia quedar a Terra Santa, o això he cregut entendre.
La meva resposta, potser gens intel•ligible, no ha estat compresa per la funcionària hebrea, que intuint el meu anglès casolà, ha estampat amb un cop de puny el segell del visat damunt del meu passaport, tot mostrant un malcarament familiar, que em pensava que només tenia lloc a la vella i caduca Europa.
El viatge amb autocar de l’aeroport Ben Gurion, el nom és deu a un líder nacionalista jueu, cap al nostre primer destí, Natzaret, segons mossèn Sàrries, havia de durar dues horetes, però un embús de trànsit, una altra exportació europea a aquests territoris, ho ha allargat una mica més.
Una allargada que ha estat beneficiosa, doncs ens ha permès escoltar una bona lliçó d’història i d’actualitat política d’aquest territori que ha anat a càrrec de mossèn Sàrries.
Mentre el prevere ens ha parlat del naixement d’Israel, hem vist com un mur de formigó i de ciment aïllava una població àrab d’una altra d’israeliana. Un país amb un territori dual, aquesta és la primera impressió que n’he tingut, en el qual hi viuen dos pobles, amb dues idees diferents del territori, amb unes cultures oposades però complementades: una d’idealista, nascuda dels pioners sionistes dels segles XIX i XX, que com una colla de minyons escoltes transformaren una pantans en conreus esplèndids; i una altra de més realista, que sobreviu el dia a dia, mirant un futur incert tot parlant àrab.
Mentre un tros del territori sembla ben conreat, ordenat i amb urbanitzacions sortides del centre d’Europa – i això que és un país sec -; l’altre es caracteritza per unes cases, la majoria inacabades, de grans blocs de formigó, amb terrats, oberts finestrals i antenes parabòliques. Presidides per uns esvelts minarets i disposades aleatòriament damunt de turons i als fons de les valls, amb carrers desendreçats, bruts i estrets, que contrasten amb els barris germanitzats dels jueus. Val a dir que estic parlant de les zones poblades per àrabs, que tot i la negativitat del meu relat, estan farcides d’aquest esperit mediterrani que ens encomana a tots els riberencs del mar interior.
La nit ens ha atrapat a l’entrada de la vall de Jez Rael, des d’on ens hem dirigit amb el bus cap a una serralada de muntanyes, serpentejades per la carretera en una de les seves vessants. Al capdamunt ens esperava Natzaret, una formosa ciutat àrab de dins d’Israel, caòtica en la forma, però potser amb millor nivell de vida que les que resten a l’altra banda de les filferrades i dels murs de formigó, les quals constitueixen un estrat descriptiu més patètic. I aquestes darreres, les de la intifada, encara es poden subdividir en altres sèries, fins arribar a les poblacions de la Franja de Gaza, tot un honor del desastre.
El lloc on ens allotjarem a Natzaret durant uns dies és el seminari melquita, un edifici que sembla construït als anys seixanta del segle XX, però que en comptes d’honorar a la seva nomenclatura, avui existeix com a hostal de peregrins i com a col•legi d’ensenyament secundari.
Abans de sopar, he sortit a fora, a tirar quatre fotos a Natzaret, que en temps de Jesús era un poble, i que ara, sembla més, a jutjar per l’urbanisme el barri de la Salut de Badalona.
La fosca nit del ramadà, presidida per la lluna vella, m’ha mostrat els cants que sorgien de la megafonia dels minarets de les moltes mesquites natzarenes. Alà és gran, podríem dir, però si em permeteu, després d’haver sentit els cants a les oracions dels mahometans, puc afirmar que és impressionant.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada