dissabte, 18 d’octubre del 2008

18 de setembre del 2008

En aquests moments, quan manca poc perquè el dia tombi de data, quan arriba la mitjanit, estic a la meva habitació de l’Hotel Knights de Jerusalem, que es troba a una de les ales del palau del Patriarcat Llatí, en ple barri cristià de la ciutat santa, a pocs metres de la muralla otomana.

Tot i estar rendit i tombat, encara em queden forces per relatar a vol d’ocell l’itinerari del peregrinatge d’avui, que ens ha dut, tot fent marrada, de Galilea a Judea.

Hem sortit de Natzaret a punta de dia, per baixar cap a la depressió de la vall d’Azrael, una ampla plana que s’estén al sud de les muntanyes de la Baixa Galilea. El primer destí ha estat el mont Tabor, que es dibuixa de bon matí a un costat d’aquesta planícia.

Tal com ha comentat mossèn Sàrries: “té la mateixa silueta que el dibuix d’una muntanya per un nen”. I de fet, no s’ha equivocat gens.
El bus, ens ha deixat al peu del mont, a una petita estació de taxis. El lloc conté els elements típics destinats als turístes: botiga de records, petit bar i serveis. Els taxis, de fet unes furgonetes, no són més que un servei molt similar al que existeix al Parc d’Aiguestortes, a casa nostra. Un monopoli creat sobre una necessitat, en aquest cas l’existència d’una pendent i estreta carretera que ens ha conduït sobre el cap del cim. Aquest és el lloc de la transfiguració, guardat també pels franciscans. On Jesús parlà amb Moisès i Isaïes, en presència de Pere, Jaume i Joan.

La missa ha estat oficiada per un dels mossens que ens han acompanyat, el pare Eliosaïd, que ens ha fet vibrar amb una homilia que relacionava el sentit de la muntanya, Tabor, amb el del poble i el missatge de Déu.

Per cert, la celebració de l’eucaristia ha tingut lloc a l’església de la transfiguració, de construcció moderna, del segle XIX i com no, damunt d’un temple anterior, d’època bizantina.


Un cop hem baixat d’allà ens hem desplaçat fins a un tell, un turó, el de Muggarit, l’Aggamenon de l’Apocalipsi, que amb fonaments cananeus, es bastí en 20 estrats, fins a l’època del rei Salomó, el mateix que el del primer temple de Jerusalem. L’aridesa del lloc i la xafogor que començava a guanyar terrenys als núvols del matí, donen un aspecte molt místic i tenebrós a la que fou fortificació reial.

Per uns instants m’he imaginat la darrera gran batalla entre les forces del bé i del mal, abans de la fi dels temps. Un pou que connecta la ciutadella amb l’exterior, que abans la proveïa d’aigua per un llarg túnel, ens ha servit per escapar-nos harmoniosament d’aquest paratge tan sec, inhòspit i d’alt contingut escatològic. Més d’un dels peregrins, entre esglaonada i esglaonada, ha fet el comentari que estàvem baixant als inferns. Sortosament, tots hem sabut que hi havia una sortida, no m’imaginava en cap moment estar formant part de l’escena final del temps.

El túnel que travessa les muralles constitueix la part principal d'un sistema de proveïment d’aigua molt pràctic: des d’una font enterrada, porta el líquid vital fins el fons del pou. En època antiga estava sempre inundat d’aigua, els enemics en desconeixien l’existència.

Deixant escatologies de banda, qui ha vist la fi del món ha estat una de les components femenines del grup, la qual s’ha perdut a les botigues per a turistes que estan situades a l’entrada de les restes. La pobre senyora ha passat una gran angoixa, es pensava que l’havíem deixat. La dona, sense poder parlar amb ningú, no sabia parlar res més que el castellà, i no tenint cap telèfon dels membres del grup, ha trucat a una amiga d’Andorra, que de seguida ha contactat via telefònica amb un dels mossens. Avenços tecnològics.


De la fi del món i la destrucció hem pres de nou l’autocar, que aquest cop ens ha conduït fins al Carmel, el de veritat, no pas la barriada de Barcelona que s’enfonsa a cop de línia de metro.

M’hagués agradat glosar el dietari de mossèn Cinto amb les mateixes paraules que feu servir quan l’escrivia, però ho sento. No posseeixo art i finor en l’escriptura, i avui, la muntanya del Carmel, poca cosa ens pot inspirar. Convertida en una barriada més de la portuària ciutat de Haifa, l’església del Carme, lluny de ser un lloc de retir i d’inspiració, sembla més la parròquia d’una població industrial. Tot i això, hem menjat molt bé. Les comunitats de carmelitans i carmelitanes del lloc ens han donat de menjar un bon plat de sopa – que tot i la calor sempre va bé – i molt bona carn, concretament pit de gall dindi, però en bones racions.

L’església d’inspiració neoclàssica i construïda a mitjans del segle XX, consta d’un altar elevat, amb la Marededéu del Carme; i un altre que queda més enfonsat, on es venera el profeta Elies.

Del Carmel urbanitzat hem pres ruta cap al sud seguint la costa i passant per Caesearea Marítima, la capital de la Palestina dels romans, on hi tenia el palau Ponç Pilat. Es tracta de la mateixa ciutat que feu construir l’Herodes, el de la canalla. On fou detingut Sant Pau, la que destruïren els perses i recomposaren els croats, els de la segona onada, la del rei Sant Lluís, el de França. Ai! aquests francesos, els trobem per tot arreu.

La calor i la xafogor ens han estat aixafant el cos i la circulació. Durant tot el dia he tingut els peus botits, però a la tarda la cosa ha augmentat. De la ciutat on fou detingut Sant Pau, m’agradaria destacar-ne un monument, el restaurat i reconstruït teatre. Mossèn Ramon Sàrries, després d’explicar-nos els elements i parts del teatre in situ, ens ha assenyalat el lloc on morí Herodes, el de la canalla. Es tracta de la llotja de la grada, avui convertida en l’espai ocupat pels tècnics de so dels espectacles que s’organitzen al recinte.



Pujar del mar i la costa mediterrània a Jerusalem ha estat un passeig agradable, a mesura que ens hem anat atansant a la ciutat santa, el trànsit viari ha anat creixent. La carretera puja i puja per la muntanya, molt, fins arribar als barris perifèrics de la capital de Judà. Aquests se situen al capdamunt de les muntanyes, com atalaàes amatents a un enemic. Em refereixo als veïnats poblats per jueus vinguts de tot el món. La seva missió no és cap altra que la de judaïtzar més aquesta zona, propera de la Palestina política. Els barris i assentaments conformen un nucli urbà immens, que puja a cavall de les serres, endinsant-se en territori guanyat a la Guerra dels Sis Dies. Les pintes i espècies de jueus de diferents tipologies es van repetint per tot arreu. Un cop un hebreu em comentà que allà on hi visquessin dos jueus hi trobaries tres sinagogues.

M’ha agradat veure com els hebreus més religiosos es mouen ràpid i infantilment, com si juguessin. Porten unes barbes llargues i uns tirabuixons al cabell. Molts vesteixen abrics que els aarriben fins als genolls, i això que fa calor. Van amb tratges de tall clàssic, negres, ben foscos, amb unes esfilagarsades que els baixen sota de l’americana. El seu cap, molt sovint està coronat per un barret d’ala ampla, també fosc, o sinó amb una kippà. Uns altres individus, molt i molt peculiars, porten al cap un barret d’inspiració russa, almenys el teixit i la forma ho semblen, com si lluíssin un tortell de diumenge.

Jerusalem és una ciutat oriental, o mediterrània, o Europea. No no, només pot ser ella mateixa, la terrenal, la dels espais de les tres grans religions monoteistes.

Hem arribat a l’hotel que era bocafoscant, i només hem tingut temps de deixar les maletes i anar a sopar.

Després de l’àpat nocturn hem anat a una cooperativa de cristians de Betlem, que es dediquen a la venda de records, la majoria fets amb fusta. Betlem avui és un suburbi de Jerusalem. Situat a pocs quilòmetres del sud de la ciutat santa, per entrar-hi cal travessar el mur, el qual s’aixeca imponent al bell mig de la carretera que condueix fins a la vila nadiua del Messies. La nova entrada se situa a l’esquerra de la carretera. Primer es passa una garita, on hi ha un gran rètol que hi posa en tres llengües i tres alfabets, que cal dur el passaport i que els israelians hi tenen prohibida l’entrada. Després es tomba a la dreta i es passa el mur pròpiament dit, amb una altra garita i el control de passaports. Impressionant. La policia militaritzada que vigila la zona ens ha donat permís per passar.

Betlem no és una ciutat lletja, sembla bastant més arreglada que Natzaret, els carrers no són tan pendents. Però vaja, ens hi hem endinsat ben poc. Situada al carrer principal, hi hem trobat la cooperativa dels cristians, una nau industrial farcida de creus, pessebres i tota mena d’objectes destinats als turistes i als pelegrins. Una senyora que parlava castellà, que semblava l’encarregada de la botiga, m’ha vist interessat per unes icones. Al veure-ho, m’ha volgut mostrar una col·lecció iconogràfica del segle XIX, la qual estava situada en una habitació apartada de la gran sala plena de motius, records i altra quincalla "artesanal".

Quan he estat a dins, m’ha preguntat d’on érem. Li he hagut d’explicar que proveníem del bisbat de Sant Ermengol, i que la majoria érem catalans i andorrans. Després ha vingut l’interrogatori del que eren Andorra i Catalunya. Sense comentaris, no vull ferir a susceptibilitats.

Bé, amb la compra d’avui en terres de la Autoritat Nacional Palestina, m’acomiado de tots vosaltres. Abans de dormir trauré de nou el cap per la finestra per veure aquest tros de muralla que tinc al davant. Es tan bonic això.

Bona nit.

 
Free counter and web stats